La Mercè, la meva dona, està fent una sèrie d’entrevistes a joves dintre el programa d’aquest curs de la Pastoral Obrera de Catalunya. Els pregunta coses de la seva situació pel que fa al treball o l’estudi, sobre les seves expectatives de futur, sobre els seus plantejaments davant determinats aspectes de la vida... i els pregunta també, esclar, sobre el tema de las fe.
I en les respostes hi ha de tot. Algun cristià vinculat a una parròquia o un moviment, algun musulmà creient, però majoritàriament es troba amb joves o totalment allunyats de la fe o, més aviat, joves amb inquietuds difuses i entre les quals inquietuds s’hi inclouen d’alguna manera qüestionaments sobre la fe o també sobre l’Església.
La mostra d’entrevistats no pretén tenir cap representativitat sociològica, però sí que la Mercè ha buscat que hi hagués gent variada. I de tot plegat, una de les conclusions que treia és que hi ha molts joves als quals es podria aplicar la qualificació evangèlica que he posat en el títol: que són com ovelles sense pastor. I davant els quals un pensa que si trobessin pastor, se’ls encarrilaria bastant millor la vida i podrien arribar a viure fins i tot una bona experiència cristiana.
Fa cinquanta, o quaranta, o trenta anys, en els temps de la JOBAC de què ja he parlat més d’un cop, hi havia una colla de seminaristes i capellans joves que estaven a les parròquies dels barris de Barcelona i de l’entorn, i que podien dedicar-se a estar amb gent jove i ajudar-los a trobar un camí d’encarrilament tant social com cristià. I no només seminaristes i capellans: també religiosos i religioses, i laics i laiques adults. I no és que ara vulgui submergir-me en un oceà de nostàlgies més o menys idealitzades. Cada època és cada època. Però sens dubte que la manca de persones que puguin dedicar-se als joves personalment, volent acompanyar-los honestament en el seu camí de descobertes, és un dèficit molt greu de la nostra Església.
No, no tinc cap recepta davant aquesta situació. Als meus 72 anys, em sembla que no em toca tenir-ne. Però sí que penso que seria molt necessari, i molt urgent, muntar una reflexió seriosa, promoguda pels responsables eclesials, sobre la situació que estem vivint. I no em refereixo a la pastoral de joves en concret, perquè la pastoral de joves és només un reflex concret de la pastoral en general.
Pel que veig i sento, hi ha entre bona part d’aquests responsables eclesials un sentiment de que en la nostra societat, vull dir en la societat de l’Europa Occidental, l’Església s’està fent cada cop més petita i acabarà sent irrellevant, i potser després sortirà d’aquí alguna cosa nova. Que l’Església s’està fent més petita em sembla obvi, però aquest sentiment de viatge cap al no-res no crec jo que sigui un sentiment ni un plantejament gaire adequats.
Europa continua conservant unes grans riqueses que caldria revifar. Jo estic convençut que es poden revifar. Però caldria valentia i empenta per plantejar-se què cal fer, i caldria igualment valentia i empenta per canviar unes quantes arreladíssimes maneres de fer. És una llàstima que aquesta valentia i aquesta empenta ara no sembli veure’s gaire per enlloc.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.