Pestanyes primàries

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Abans, tots els enterraments eren amb missa. Però a partir del Concili Vaticà II, i en la recerca d’un cristianisme més autèntic, es va veure que moltes d’aquelles misses no tenien gaire sentit. En moltes misses d’enterrament, en efecte, ni la família ni els assistents tenien vivència cristiana, i per tant aquella celebració els quedava molt lluny, de manera que la seva presència allà era pràcticament muda. I per això, a molts llocs es va considerar que, més que una missa, el que era adequat per a aquells casos era una pregària senzilla, una celebració exequial sense missa que pogués ajudar-los a viure el dol de la pèrdua d’una persona estimada i que els ajudés també a albirar una mica el sentit de la fe cristiana en la vida eterna de Déu.

Aquest procés d’adequació de les exèquies a la realitat dels assistents es va dur a terme bàsicament de dues maneres diferents, segons els llocs.

En uns, es va anar fent un procés de diàleg amb les famílies, mirant de fer entendre que potser el més normal i senzill era fer una pregària ben feta, més que no pas una missa a la quals ells no estaven acostumats. I, a més, se’ls oferia de participar després en una de les misses habituals, en què es pregaria pel difunt. Si s’entestaven molt a fer la missa, els capellans en general cedien per estalviar-se discussions. Fins i tot, algun capellà explica que ell no discutia el tema, sinó que ho preparava tot per a la missa, sortia a l’altar, saludava l’assemblea amb “El Senyor sigui amb vosaltres” i, si no contestava ningú, volia dir que no calia dir missa sinó que n’hi havia prou amb una celebració d’exèquies prou llarga, perquè no notarien la diferència. Amb tot això, el que es va anar aconseguint es que es normalitzessin, per a la majoria de casos, les exèquies sense missa. Mentre que per a aquelles famílies que sí que es veia que sabien què significava la celebració de l’Eucaristia, doncs se celebrava l’Eucaristia en les exèquies.

En altres llocs, però, es va optar per una altra solució. I va ser la d’implantar, per a tothom, la celebració de les exèquies sense missa, i instaurar, simultàniament, en un dia fix de la setmana, una celebració de l’Eucaristia en què es prega per tots els difunts que hi ha hagut aquells dies. El motiu d’aquesta solució més dràstica era, fonamentalment, no fer diferències entre els feligresos, i evitar discussions de per què a aquest se li diu missa i a mi no.

Aquesta doble manera de fer va comportar en el seu moment moltes discussions i encara ara, en què les dues pràctiques estan molt consolidades en els respectius llocs, treure el tema continua sent difícil. Sobretot, crec, perquè els de la segona manera són acusats per alguns defensors de l’ortodòxia d’impedir el dret que, diuen, tot batejat té a que se li celebri una missa exequial en el seu enterrament. Unes acusacions que, certament, no tenen gens en compte la realitat del cristianisme a casa nostra.

Però tot i aquestes dificultats per parlar del tema, jo em voldria permetre, i sense qüestionar en absolut el bon sentit pastoral dels qui mantenen el criteri de no celebrar mai l’Eucaristia en les exèquies, dir que crec que aquest criteri potser seria hora de revisar-lo.

Jo, per sort, al llarg de tota la vida, tant quan exercia com a capellà com després com a feligrès ras, sempre he viscut en llocs on amb aquest tema s’actuava de la primera manera: celebrant l’Eucaristia en el cas dels qui ho vulguin i sàpiguen mínimament això què significa, i no celebrar-la en els altres casos, que són la majoria. Encara que de tant en tant la cosa no es pugui controlar bé i com a capellà m’hagués tocat dir alguna missa davant un auditori que no tenia ni idea del que estàvem fent allà.

M’hauria sabut molt de greu, haver estat en algun lloc on no se celebrés mai l’Eucaristia en les exèquies. Com a capellà, vaig presidir enterraments de persones creients i de família creient, i hauria trobat molt a faltar, en aquell acte, el signe central que anuncia la mort i la resurrecció de Jesucrist, que és precisament el que demanem i celebrem per a aquella persona que ha mort. Participar de l’aliment que és penyora de vida eterna, per a mi, és una peça fonamental d’un comiat cristià. I em costa molt d’entendre que es pugui privar d’aquesta participació i d’aquesta vivència, en un moment com aquest, a un grup de cristians realment convençuts de la seva fe. I, anant també a la meva experiència de feligrès ras, realment m’hauria dolgut notablement que quan van morir la meva mare i el meu pare, creients de tota la vida, no els hagués pogut acompiadar així. I no, no s’hi val a dir que aquesta celebració de l’Eucaristia ja es farà el dia de la missa setmanal pels difunts. No és això, no hi té res a veure. No es tracta de “dir una missa pel difunt”. Es tracta que el seu enterrament, les seves exèquies, tinguin com a moment culminant la comunió amb el Senyor mort i ressuscitat en l’Eucaristia. I això només pot passar el dia que se celebren les exèquies i l’enterrament, no un altre dia.

No ho sé, em sembla que, actualment, l’antiga tradició de celebrar la missa a tots els enterraments ja ha desaparegut de l’imaginari i de les expectatives de la gent, almenys en el territori que jo conec més. O sigui que potser es podria obrir una mica l’aixeta i recuperar l’Eucaristia en les exèquies en què resulti significativa.