Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ara que s’acosta Nadal, fan de bon llegir les pàgines de l’evangeli que ens miren de descriure, amb tota la poesia possible, això que celebrem. Sobretot, els dos primers capítols de l’evangeli de Lluc, i els dos primers capítols del de Mateu. I com a text principal, l’esplèndida escena del naixement que tenim a Lluc 2,1-20.

Però hi ha també un altre text, que d’entrada pot resultar menys atractiu, perquè sovint un pensa que és una mena d’elaboració teològica abstracta sobre aquest fet fonamental del Déu que es fa home. Elaboració teològica sí que ho és, no cal negar-ho, però és, sobretot, un poema fet amb admiració i amb ganes de transmetre el goig que Jesús significa per a la manera d’entendre i de viure la condició humana. M’estic referint al text conegut amb el nom de “pròleg de l’evangeli de Joan”, que es troba a Joan 1,1-18.

Va la pena llegir-lo sencer, pensant que es tracta d’un poema que vol cantar l’admiració. I val la pena aturar-se en allò que és el cor del poema, els versets 14 i 15. Diu així: “El qui és la Paraula s’ha fet carn, i ha vingut a viure entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i veritat”.

El qui és la Paraula. D’entrada sona estrany i poc comprensible. Però intentem entendre-ho. La paraula és el principal instrument de què disposem per expressar-nos, per fer arribar als altres allò que tenim per comunicar, allò que tenim per transmetre. I aquí està parlant d’aquell que és la Paraula de Déu. És a dir, aquell que expressa per a nosaltres allò que Déu ens vol comunicar, allò que Déu ens vol fer arribar. Tot allò que Déu té per transmetre’ns és aquí. I Déu ho és tot, Déu és el sentit últim de tot. El sentit del món, el sentit de la història, el sentit de la humanitat, el sentit de la vida de cada u de nosaltres. Si creiem en Déu, vol dir que creiem en algú en qui es troba el sentit i la plenitud de tot. ¿Què és ser persona, ser home o dona en aquest món? ¿Com podem viure la nostra vida en plenitud? ¿Quin és el camí de realització plena de la humanitat i de la creació sencera? És en Déu que trobem aquest sentit. Déu que parla al cor de cadascú de nosaltres i de qualsevol home o dona de bona voluntat, però que no es queda només aquí. Déu ens vol  mostrar el sentit i el camí de la nostra vida i de la vida del món de forma visible, palpable. I això és la seva Paraula. En aquell que és la Paraula nosaltres hi podem trobar realitzat el camí i el sentit de la vida humana.

I llavors ve la gran afirmació, l’afirmació d’allò que celebrem aquests dies: El qui és la Paraula s’ha fet carn, i ha vingut a viure entre nosaltres. És potent, aquesta expressió que l’evangeli utilitza per parlar de la condició humana: la carn. Una realitat física, palpable, material, que es fa malbé amb facilitat... D’això estem fets nosaltres. I d’això està fet aquell que té en ell tot allò que Déu ens ha de dir, tot allò que Déu ens vol ensenyar perquè puguem viure la vida de la manera més plena. I aquí el tenim, vivint enmig nostre, naixent com neixen totes les criatures d’aquest món. I en el camí d’aquella criatura ens hi volem emmirallar nosaltres.

Però encara diuen més, aquests dos versets. Diu que nosaltres hem contemplat la seva glòria. La glòria vol expressar la cosa millor i més gran que es pugui imaginar i desitjar. Intentant formular-ho amb algunes aproximacions, diríem que la glòria és la màxima bellesa, el poder que és font de vida, l’èxit –el bon èxit– més gran, l’adhesió lliure i el reconeixement agraït universals... ¿On i com contemplem tot això? Doncs no sembla que el text ens parli de cap lloc especial ni de cap moment concret on ens sigui donat de contemplar aquesta glòria. O sigui que el lloc i el moment deu ser, simplement, això que el text acaba de dir: en la carn, en aquesta carn que ve a viure entre nosaltres. És en la carn humana de Jesús on es troba la glòria de Déu. Enlloc més. L’únic camí per arribar a Déu i a tot el que Déu significa és aquesta carn nostra, encaminada com la va encaminar Jesús. Aquesta carn tan feble i tan estimada alhora. Per nosaltres, i per Déu.