Una molt bona notícia. En el document preparatori del Sínode de Bisbes sobre l’Amazònia que tindrà lloc aquest octubre, s’obre la porta a la possibilitat que, davant la ja insostenible situació en què es troben molts cristians d’aquella immensa regió, que no poden celebrar l’Eucaristia de manera mínimament regular, s’ordenin com a preveres homes casats, preferentment indígenes, en les zones més remotes i necessitades. Deixeu-me dir que aquesta mena de formulació a mi em sembla força penosa, però vaja, alguna cosa és.
Davant aquesta tímida obertura, ràpidament ja han sortit les esperables reaccions indignades. La més destacable, la del cardenal Sarah, que ha dit que això seria trencar amb la tradició apostòlica de l’Església. Al cardenal Sarah li aniria bé estudiar una mica d’història, perquè és molt evident que en els inicis de l’Església no es considerava que el celibat formés part del ministeri apostòlic, ni episcopal, ni presbiteral. Alguns, com Pau, eren cèlibes per opció personal, però res més. El cardenal Sarah és el responsable vaticà de la Litúrgia, o sigui que estem arreglats.
L’ordenació presbiteral d’homes casats, d’altra banda, no és cap novetat en l’Església catòlica: a les Esglésies catòliques de ritu oriental hi ha capellans casats, i el papa Benet XVI va permetre que els capellans anglicans que es passaven al catolicisme poguessin ser re-ordenats con a capellans catòlics tot i restar casats. O sigui que aquesta obertura és perfectament lògica.
Però la pregunta és per què es fa això a les “zones remotes” de l’Amazònia, i no es pot fer, per exemple, al Baix Llobregat o al Penedès, on els capellans van de bòlit, no arriben a tot i per culpa d’això hi ha entitats i activitats d’Església que, com que depenen dels capellans, estan paralitzades.
Un primer pas, molt senzill, i del qual ja he parlat en aquesta pàgina, seria ordenar preveres els diaques que ja fan de rectors a tots els efectes, llevat del de presidir l’Eucaristia. Aquest seria, ja dic, un començ fàcil. Però caldria més, és clar. Si un va pels pobles de la Catalunya rural, fàcilment es trobarà, penjat a la porta de les esglésies, un full on s’especifiquen els horaris de misses de la contrada. I veurà que hi ha llocs que tenen missa cada diumenge, que n’hi ha d’altres que celebren la missa dominical però ho fan el dissabte, i n’hi ha d’altres que celebren la missa un o dos cops al mes.
I aquí la pregunta és: si hi ha comunitats que estan en condicions i amb ganes de participar de la missa dominical, que aquest és el cas de les que la celebren un o dos cops al mes, ¿per què no la poden celebrar cada diumenge? ¿Tan difícil seria trobar bons cristians d’aquests llocs –sigui del mateix lloc pròpiament, o de llocs veïns-- que poguessin presidir la missa dominical, i ordenar-los preveres? I la gran pregunta: ¿com és que la jerarquia de l’Església continua posant les seves pròpies tradicions i preceptes, com el del celibat, per damunt de l’encàrrec que Jesús ens va fer de celebrar el seu memorial?
Ens podem consolar, tanmateix, pensant que aquí també podria passar com va passar amb el tema de la celebració de la missa en la llengua de la gent. El Concili Vaticà II va obrir-hi tímidament la porta dient que el llatí es mantenia conm a llengua principal en la litúrgia però que es podia estudiar fer algunes parts de la celebració en la llengua del poble. Això va ser aprovat el desembre de 1963. I un any i tres mesos després, el març de 1965, per la força de les coses òbvies, les misses van passar a celebrar-se totalment en les llengües de la gent i el llatí va desaparèixer com a llengua bàsica de la litúrgia. Tant de bo que ara passi el mateix. Caldrà fer-ne campanya.
I quedaria la qüestió de l’ordenació de les dones. En parlarem la setmana que ve.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.