Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Fa un any i uns quants mesos que vaig parlar, en aquest mateix bloc, de l’ermita de la Mare de Déu de Sales. Era arran de la presentació del llibre “Viladecans i l’ermita de la Mare de Déu de Sales”, un llibre que era alhora investigació històrica i evocació del valor que l’ermita de la patrona de Viladecans tenia per a mi i per a la vida de la meva ciutat.

Em permetreu, ara, tornar-ne a parlar, arran d’un acte que s’hi ha fet per la Candelera i amb el qual s’hi ha celebrat missa per primer cop des de l’any 1995. L’ermita, en efecte, es va tancar al culte en aquell any perquè amenaçava ruïna. Van començar llavors les obres de restauració, a càrrec de l’administració pública, que van permetre descobrir unes pintures gòtiques especialment valuoses, que provenen de l’època en què l’ermita estava a càrrec d’una petita comunitat de deodates.

La dificultat de la restauració, amb els habituals problemes pressupostaris, i la voluntat de preservar bé les pintures, han allargat el temps de tancament. I de fet és previsible que encara duri un parell d’anys més. Però aquest any es va pensar, a iniciativa de l’Associació d’Amics i Amigues de l’Ermita de la Mare de Déu de Sales, que, encara que l’edifici estigués inacabat, començava a ser hora de recuperar les trobades cristianes en aquesta casa de la Mare de Déu.

I és que des de l’anterior article sobre l’ermita fins a aquest que ara estic escrivint, han passat algunes coses importants. La que més, la creació de l’Associació que acabo d’esmentar. Una colla de gent de les parròquies de Viladecans vam començar a reunir-nos a principis de l’estiu passat, de cara a constituir-nos en associació civil amb l’objectiu de potenciar l’ermita des d’una doble perspectiva: assegurar que recuperi amb dignitat i potència la seva funció religiosa, i treballar també perquè les seves riqueses històriques i culturals es difonguin al màxim. De fet, com ja vaig explicar en l’article de fa un any i mesos, l’ermita corria el perill que perdés el sentit que la va fer néixer fa 900 anys, ja que l’Ajuntament, amb un concepte força discutible del que és la laïcitat, actuava intentant minimitzar el sentit religiós de l’ermita, cosa que, almenys a mi, em sembla un disbarat, perquè el que fa que una cosa sigui potent és que hi conflueixin totes les riqueses possibles. I, en una ermita, la riquesa religiosa és sens dubte bàsica.

L’Associació, doncs, va decidir posar-se a actuar, i mirar d’activar al màxim, ja des d’ara, aquesta riquesa religiosa. I, mirant per on podíem començar, vam veure que un dels dies tradicionals en què els viladecanencs --i els climentons, perquè en aquells anys Viladecans no tenia parròquia pròpia i depenia de la de Sant Climent-- es reunien a l’ermita era el dia de la Candelera. Aquesta tradició ja la trobem recollida en una visita pastoral de l’any 1508, fa més de 500 anys. I sabem que la tradició va continuar fins al segle XIX, i després es va perdre.

I ha estat recordant aquesta tradició antiga que s’ha tornat a celebrar l’Eucaristia a l’ermita. El passat 2 de febrer, doncs, gent de totes les parròquies de Viladecans ens vam reunir a Sales, on vam beneir les candeles a la plaça del davant de l’ermita, després vam entrar en processó a dins, on havíem tornat a col·locar la imatge de la Mare de Déu, i allà vam celebrar la missa, que va tenir un to molt agradable. Especialment agradable la imatge sobre la paret vermella plena de cates fetes en recerca d’altres possibles pintures, i el to general d’evident pobresa i inadequació d’aquell espai encara desgavellat. I aquest fet, comentàvem a la sortida, a tots ens va ajudar a estar més atents al que dèiem i fèiem, amb especial relleu per a l’escena de l’evangeli, Jesús portat al temple pels seus pares, i rebut allà per dos israelites vells i fidels, Simeó i Anna. Sens dubte, el canvi d’espais, i l’experimentar una organització diferent de les coses, ajuda.

Estic segur que aquesta recuperació del culte pot ser una molt bona aportació de cara a la vida cristiana de Viladecans. Però estic igualment segur que també ajuda a fer que l’ermita torni a tenir la rellevància que li correspon en el conjunt de la vida viladecanenca, juntament amb els actes de caire cultural i d’altres tipus que s’hi puguin anar fent en el futur.