Cançons a flor de llavi

D’entre les moltes carpetes plenes de papers que conservo –perquè, gràcies a Déu, a casa tinc espai per fer-ho–, aquests dies n’he trobat una on hi tinc guardats els cançoners que tan populars van ser quan jo era jove. Entre ells, el primer, el Cançons a flor de llavi, edició de 1961.

Al veure’l, m’he enrecordat de la investigacioneta que vaig fer fa quinze o vint anys, arran d’haver trobat a internet, escanejada pàgina per pàgina, la seva primera edició. Algú explicava que l’havia agafat de casa dels seus avis i li havia semblat que valia la pena fer-lo conèixer. I com que el cançoner em portava molt bons records, em van venir ganes de furgar-ne la història. I em vaig trobar davant un dels signes de la vitalitat eclesial i social d’una colla de gent que tenia la JOC com a punt de referència en aquells anys difícils.

La primera edició del cançoner va sortir el 1955, editat per la JOAC (Joventut Obrera d’Acció Catòlica), que aleshores era el nom oficial de la JOC. L’havien preparat tres militants grans del moviment, Josep Castaño, Miquel Juncadella i Lleonard Ramírez, per ajudar que els joves obrers, que patien horaris i condicions de treball notablement dures i que tendien a quedar tancats en un món molt esquifit, poguessin respirar alguna cosa més enllà del món de la fàbrica i poguessin viure alguns sentiments més rics i cultivats. Lleonard Ramírez, que aleshores tenia 26 anys, recordava que es reunien a casa de mossèn Pere Oliveras, i allà cantaven, traduïen cançons de la JOC francesa, en recopilaven d’autòctones, i així anaven construint el llibre. També els ajudava la germana de mossèn Oliveras, que es veu que cantava molt bé. I uns quants capellans hi col·laboraven i els assessoraven, com ara Ignasi Cases, Joan Jarque, Ricard Pedrals o Joan Carrera. El bisbe Carrera recordava que els va corregir el títol, que primer deia, incorrectament, “a flor de llavis”. I mossèn Ignasi Cases recordava que ell va aconseguir, de la casa Torres Hostench, paper per fer la primera edició. L’any 1960, el cançoner va ser editat per Nova Terra. I aquell cançoner pensat per als joves obrers, va esdevenir patrimoni universal. La nostra història té perles d’aquestes.

A més de l’interès general del cançoner, però, hi ha una part que té un interès específic i que també val la pena de comentar, perquè és una altra perla. Es tracta de la introducció, que, almenys en part, és obra, segons recordava Lleonard Ramírez, d’Oriol Martorell. En ella es fan diverses referències al valor de la classe obrera, i a la condició obrera dels destinataris inicials del cançoner, unes referències que no es va creure necessari amagar ni aigualir quan el va publicar Nova Terra adreçat al públic en general. Però el més interessant no és això. El més interessant és veure la importància que es donava a la formació cultural per als joves obrers, entesa en el seu sentit més ampli i global. Pensant en aquells nois, ara potser creuríem que, com que prou cansats devien anar, més valia no atabalar-los amb filigranes i, com a màxim, proposar-los uns quants cants per entretenir-se. Doncs no. A la introducció, a més de lloar el valor i la bellesa del cant, i a més de recordar criteris bàsics com que “cantar no és cridar”, es donen tot d’instruccions sobre com cantar, com portar el ritme, com fer els finals, com respirar... I aquestes instruccions denoten, per una banda, les ganes d’ajudar els nois a adquirir bones pràctiques, i per l’altra, que els promotors del cançoner valoraven aquells nois i els consideraven capaços d’entendre i realitzar aquelles instruccions. Cançons a flor de llavi, tant el llibre en si com la seva introducció, és tot un exemple, senzill però molt seriós, del que significa creure que la promoció de la cultura és una tasca fonamental en la vida social. Potser ara, que tenim molts més mitjans, això ens ho creiem menys.