Un cadàver al soterrani

La solució actual és provisional: com que la masturbació, els anticonceptius, el sexe fora del matrimoni i les relacions homosexuals són coses que suposadament la doctrina de l’Església no pot acceptar, però al mateix temps són coses que la majoria dels fidels no troba que siguin cap problema, doncs s’adopta la tàctica d’amagar el cap sota l’ala. És a dir, que la immensa majoria de responsables eclesiàstics simplement no en parla. I si en algun moment es planteja el tema, es busquen subterfugis i es practica el noble art de tirar pilotes fora. “¿I qui soc jo per jutjar els homosexuals?”, va dir el papa Francesc. Però d’aquí no en va deduir que, si pensava això, a ell li tocaria promoure un canvi de la doctrina que condemna les relacions homosexuals.

Però és que aquí no quadra res. A sant Pau no se li havia ocorregut mai que hi pogués haver persones amb orientació homosexual. Ell veia que hi havia persones que realitzaven actes homosexuals, i pensava que això era el súmmum del vici. Ara, tanmateix, els plantejaments catòlics han canviat radicalment, i podem llegir al Catecisme de l’Església Catòlica promulgat per Joan Pau II que l’homosexualitat és una orientació que moltes persones tenen sense que se l’hagin buscada, i que per tant han de ser respectades. Però, tot i així, el mateix Catecisme diu a continuació que l’única resposta catòlica possible davant aquest fet és exigir a aquestes persones que visquin en continència perpètua. I dic que no quadra per dos motius: un, perquè el canvi radical que hi ha hagut entre el que deia sant Pau i el que diu el Catecisme mostra que la doctrina sí que es pot canviar; i dos, perquè, segons la més tradicional teologia catòlica, la forma de vida cèlibe no es pot exigir mai a ningú, sinó que és un carisma que s’ha d’acceptar personalment i voluntàriament.

Juntament amb això, també diu la doctrina, encara que ara no ho digui explícitament, però sí que porta segles dient-ho i gravant-ho a foc en els cors i els cervells de molta gent, que els actes sexuals, siguin de la mena que siguin, són sempre una cosa que s’ha de veure amb prevenció. I que l’única forma que puguin ser acceptables és que es donin dintre el matrimoni i destinats a la procreació.

Molts bisbes del Concili Vaticà II tenien clar que aquests plantejaments no anaven enlloc i que s’havia de canviar la manera de veure les coses. El que calia, en definitiva, era canviar el plantejament de fons segons el qual el sexe era considerat com un “instint corromput”, que no podia ser viscut lliurement sinó que necessitava sempre alguna justificació que en fes, diguem-ho així, una mena de “pecat consentit”, ja que de fet era imprescindible per a la perpetuació de l’espècie. Però el cas és que el Concili no va ser capaç d’afrontar el tema de cara, sinó que el que va fer va ser centrar-se en la sexualitat dintre el matrimoni, valorar-ne el seu sentit d’expressió de la unió i l’amor entre els esposos més enllà del seu valor procreatiu, i invitar a viure unes relacions matrimonials i familiars enriquidores i humanament i cristianament realitzadores.

Ja és important, és clar, això que va fer el Vaticà II. Però la desconfiança envers el sexe va tornar a quedar plasmada ben aviat en l’encíclica Humanae vitae de Pau VI i en la teologia caòtica de Joan Pau II, que lloa i elabora amb deteniment una “teologia esponsal” i fins i tot una “teologia del cos”, però alhora manté totes les barreres i prevencions davant el sexe, fins i tot quan té lloc entre persones casades.

El resum de tot plegat el fa el teòleg polonès Józef Niewiadomski (vegeu Selecciones de Teología, núm. 240) amb la concisa expressió que he posat com a títol d’aquest article: els catòlics tenim un cadàver al soterrani. I aquest cadàver està clarament identificat: és el paradigma del sexe com a instint corromput. El cadàver no està a la vista, no el traiem mai a passejar, no l’asseiem a taula, no l’exhibim. Com deia el començament, de les conseqüències d’aquest paradigma no se’n parla mai. Però el cadàver, ja en descomposició, hi és. Al soterrani, sí, però la seva desagradable olor ho impregna tot i fa que l’Església no pugui dir cap paraula creïble sobre aquest aspecte tan bàsic de la vida humana. I més encara: és un dels elements que contribueixen més clarament al descrèdit general de l’Església. I la jerarquia de l’Església es nega a enterrar-lo.

La valentia que el Concili Vaticà II va tenir per reformar a fons la cosa més valuosa que té l’Església, les seves celebracions, la seva litúrgia –una reforma que hauria de continuar, certament, però aquest ara no és el tema– hauria de tenir-la també amb la seva doctrina envers tot el que té relació amb el sexe. I sorprèn que amb la litúrgia, que per a l’Església hauria de ser més important que el sexe, s’hi va atrevir sense por, i en canvi amb el sexe no en sigui capaç.

Deixeu-me acabar, tanmateix, amb una petita llumeta. Fa unes quantes setmanes va córrer el rumor que el papa Francesc estava preparant un document en què eixamplaria la màniga en alguns aspectes relacionats amb la moral sexual i matrimonial. Ara el rumor ha cessat, però tant de bo que ho fes. Si ho fes, segur que no afrontaria el canvi de paradigma, certament, però potser seria com les reformes litúrgiques que va implantar el papa Pius XII, quan, per exemple, va fer que la Vetlla Pasqual deixés de celebrar-se el matí del dissabte i passés a celebrar-se, com correspon, a la nit. No va canviar el paradigma posttridentí, però va ser com un anunci del que faria el Concili Vaticà II. Tant de bo ara fos també així. I tant de bo que no sigui ja massa tard.