Buda, la imatge de la felicitat

Fa un parell d’anys, un amic capellà va anar de viatge a no recordo quin país asiàtic i va tornar impressionat per la imatge de pau i felicitat que transmet l’estàtua de Buda que presideix els temples budistes: un senyor rodanxó, pacífic, somrient, simpàtic... i ho contrastava amb la imatge que donen en general les nostres esglésies catòliques.

Tinc, també, una amiga, en aquest cas atea, que de tant en tant em comenta que les esglésies catòliques donen sovint una imatge “gore”, com diu ella, que resulta més aviat ben poc atractiva.

I, entremig d’aquestes dues impressions, vull recordar també una anada recent a visitar l’església de Cadaqués, un edifici molt ben agençat i cuidat. i amb el seu magnífic retaule com a principal centre d’interès. El senyor que vigilava l’església, que se’ns va revelar com tot un expert, després de comentar-nos el retaule i de fer-nos notar que allà ningú no somreia, ni tan sols els angelets que volaven per tot arreu evocant la glòria celestial, ens va fer parar atenció en un gran quadre de la Mare de Déu que hi havia en una capella lateral, una Mare de Déu que sí que somreia i que ho feia amb cara, segons ell, “de múrria empordanesa”. ¿El motiu d’aquesta diferència? Molt senzill: que el quadre és del segle XVI o XVII, mentre que el retaule és del XVIII, quan s’imposa en la iconografia la idea que les coses de la fe són molt serioses i està malament mostrar emocions que no semblin serioses.

Davant d’aquestes tres dades, ens podem preguntar: ¿seria bo que les nostres esglésies donessin la imatge que donen les estàtues de Buda? La meva resposta és que no. I llavors ve l’altra pregunta: ¿és bo que les nostres esglésies donin a vegades, o sovint, la imatge “gore” que diu la meva amiga? I la resposta és també que no.

¿Per què no han de tenir les nostres esglésies el to de les estàtues de Buda? Doncs perquè el que hi ha al cor de la fe cristiana és la crida a viure amb tota intensitat l’amor envers Déu i envers els altres, com va fer Jesús, i això porta inevitablement a assumir riscos, incomoditats, esforç, i a vegades sofriment. Això sí, amb goig i confiança, i amb l’esperança de la vida per sempre. De manera que les nostres esglésies no poden ser només una invitació a la relaxació i al bon rotllo, sinó que han de ser també una invitació a la tasca quotidiana segons l’Evangeli, i una memòria d’aquell que va viure aquesta tasca fins a la mort, i que creiem que ara viu per sempre.

I alhora, ¿per què les nostres esglésies haurien de revisar i repensar la imatge que ara tenen majoritàriament? Doncs, en primer lloc, perquè la fe cristiana no és una glorificació de l’angoixa i el sofriment, sinó una crida a caminar cap a la vida. I realment, això es percep molt poc, a les nostres esglésies. En segon lloc, perquè les nostres esglésies tenen molts cops una presència excessiva d’imatges de sants i de marededeus, sovint amb cara de no ser d’aquest món o ressaltant el molt que van patir: malament tants sants i tantes marededéus, perquè desequilibren el que és el centre de la fe, i malament les cares de no ser d’aquest món, perquè també desequilibren el que és el centre de la fe. I, en tercer lloc, perquè tota aquesta iconografia no convida gaire a fer i a viure tot allò que Jesús ens va encomanar, i que ell mateix ens va mostrar amb la seva vida: les accions que fan bé als altres, i la fidelitat plena que porta a la vida plena més enllà d’aquest món.

He parlat en aquesta pàgina més d’un cop de la inadequació del nostre llenguatge litúrgic. Doncs ara hi afegeixo que també caldria parar atenció a la inadequació de l’escenografia dels nostres espais eclesials. Sí, ja sé que no podem pretendre refer de cap i de nou unes esglésies que són fruit d’anys d’història acumulada. Però crec que algunes coses sí que les podríem fer, si ens hi posàvem.

En resum: que jo crec que no estaria gens malament prendre model dels sarcòfags cristians del segle IV dels quals parlava la setmana passada.