“Alguns tenen deu cases. Alguns no en tenim cap”, deia Brahim ben Ouiguemane en un reportatge al Periódico del passat dia 12. I jo pensava en aquelles paraules d’Isaïes 5,8: “Ai dels qui afegeixen cases a cases, i ajunten camps amb camps, fins a ocupar tot el país!”.
Brahim ben Ouiguemane és un noi marroquí de 19 anys, que en fa un parell que va arribar en pastera a Algesires i que ara ha aconseguit un primer somni: poder jugar a futbol, que és la seva passió, en un equip d’Esplugues. El Brahim va anar d’Algesires a Barcelona i va estar un temps en un dels centres d’acollida de menors, fins que, en fer 18 anys, es va trobar al carrer, i sense lloc ni per dormir. Per sort, va trobar refugi a la Casa de Cádiz, un edifici ocupat que dona sostre a persones sense llar a Barcelona. “És casa meva. Si no hagués arribat aquí, no sé on seria. En un parc, potser; moirint-me de gana i de fred”, diu, i continua: “Vull donar-ho tot per ser un altaveu de la gent que no té casa. Perquè ningú no visqui al carrer. Perquè la gent deixi de girar el cap, com si no passés res, davant d’aquesta realitat. Perquè no hi hagi rics ni pobres”.
Ara, el Brahim busca el seu segon somni, el de tenir papers. Vol treballar de model, diu. I jo torno a pensar en les paraules d’Isaïes: “Ai dels qui afegeixen cases a cases, fins a ocupar tot el país!”. Jesús ho va dir més genèric, però igual de contundent: “Ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol!” (Lluc 6,24).
Jo espero, i desitjo ardentment, que el Brahim tingui tota la sort del món. Que sigui feliç jugant a futbol, i, sobretot, que li donin els papers i pugui treballar. De model, o de qualsevol altra feina digna. Però és clar, alhora que espero i desitjo això no puc deixar de pensar també en els milers i milers de persones com el Brahim que també necessiten i tenen dret a complir els seus somnis, i m’entren esgarrifances. I torno a pensar en les paraules d’Isaïes i de Jesús.
Ja sé que és molt elemental dir tot això que estic dient, però el cas del Brahim i el cas dels milers i milers que estan en situacions difícilíssimes com ell ha estat, s’esdevenen perquè hi ha gent que suma cases i cases, i perquè hi ha rics que no són res més que això, rics. Només són rics, no són persones, o almenys no són persones que actuïn com a tals. Tornem a llegir com ho explicava el Brahim: “Vull donar-ho tot per ser un altaveu de la gent que no té casa. Perquè ningú no visqui al carrer. Perquè la gent deixi de girar el cap, com si no passés res, davant d’aquesta realitat. Perquè no hi hagi rics ni pobres. Alguns tenen deu cases. Alguns no en tenim cap”. És el mateix llenguatge d’Isaïes, i és el mateix llenguatge de Jesús. I hauria de ser, també, el nostre llenguatge. El dels cristians, i el de qualsevol ésser humà que vulgui ser un ésser humà.
I deixeu-me acabar agraint als okupes de la Casa de Cádiz la magnífica feina que estan fent, humilment, sense cap propaganda.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.