Jo, quan era petit, me’n recordo que per a mi el cel era un lloc en el qual finalment podria tenir una bicicleta de tres rodes, que era el meu màxim anhel en aquells moments. Després, amb el temps, he anat millorant la meva manera de pensar sobre aquest destí final de la vida humana, i és el que aquí voldria explicar una mica, ara que som a punt de celebrar les diades de Tots Sants i dels Fidels Difunts.
La vida humana, tal com la vivim en aquest món, és immensament valuosa. Ho és encara que hi hagi dolor i mal, tant el que nosaltres fem, com el que altres fan, com el que ens ve de la natura o de l’atzar. Ho és perquè hi ha moltes coses que ens fan ser feliços, i ho és més encara quan som capaços de trencar la nostra innata tendència a l’egoisme i som capaços de donar amor als altres, com més millor, encara que a vegades ens costi. L’amor que costa és, sens dubte, el que més valuosa fa la nostra vida.
I quan mirem al món i trobem el rostre de tantes persones que estan en situacions de greu patiment, quan trobem el rostre de tantes persones a les quals la guerra o la fam no deixen viure, ens adonem que elles també tenen una vida igual de valuosa com la nostra, però no tenen la possibilitat de viure-la. Però tot i així, segur que, en aquesta vida seva tan difícil, hi poden posar aquest amor que dona sentit a tot.
Doncs bé. Aquesta vida nostra tan valuosa, arriba un moment que s’acaba, que ens morim. Però nosaltres no creiem que això sigui el final de tot. Nosaltres creiem que, al cor de la nostra vida, sostenint la nostra vida i la vida del món, hi ha algú que és la plenitud de l’amor. Hi ha Déu. I aquest Déu no pot deixar que tot allò de valuós que hem viscut es perdi, no pot deixar que l’amor que hem estat capaços de posar al nostre voltant es perdi. I més encara: no pot permetre que els que tan dolorosament han hagut de viure no puguin experimentar un amor alliberat del dolor constant que els ha marcat tota l’existència.
Déu ens vol amb ell i ens dona el seu amor ple. ¿I això com passa, com és? ¿Com és la vida eterna amb Déu, com és el cel? No en tenim ni idea, i poc en traurem d’intentar imaginar-ho, o trencar-nos el cap pensant com pot ser. La vida eterna és Déu i el seu amor fets plenament realitat per a nosaltres, i per a tota la gent que hem estimat i que estimem, i per a tots els homes i dones del món, i sobretot per als pobres.
I els que hi som cridats som cadascú de nosaltres, la persona que som cadascú de nosaltres. Hi ha una altra mirada sobre el que hi ha després de la mort, la de la reencarnació, que dilueix el que som cadascú: abans de ser el que som ara, explica aquesta altra mirada, havíem estat un altre ésser; quan ens morim, passem novament a ser un ésser diferent, i després un altre i un altre. No, per a la fe cristiana no és això: la vida valuosa de cadascú Déu l’acull personalment, amb tota la seva riquesa i pobresa pròpies, sense deixar de ser totalment ella mateixa... Cada persona és cada persona, i en la vida eterna de Déu continua sent-ho. A mi, això que proposa la fe cristiana és el que més em convenç, i el que em fa goig de creure i d’esperar.
Les diades de Tots Sants i els Fidels Difunts, són una bona ocasió per refermar la nostra fe en aquesta bona nova.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.