Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Aquests dies m’han vingut al cap algunes figures de cristians exemplars que van morir per atendre malalts d’epidèmies o de malalties greument contagioses. Penso per exemple amb sant Lluís Gonzaga amb els empestats de Roma al segle XVI, o el pare Damià amb els leprosos de Molokai al segle XIX.

I ho comparo amb la situació que estem vivint ara. Ara, davant la pandèmia, la resposta no ha hagut de ser l’entrega personal de gent disposada a donar la vida pels qui la patien, ni tampoc l’acció generada a partir d’institucions d’Església per oferir la seva caritat a tanta gent desvalguda.

No, ara han estat les administracions públiques, les estructures sanitàries i una àmplia xarxa de treballadors i treballadores de totes menes els que s’han posat al capdavant de la situació, i han mirat de gestionar i organitzar la resposta que calia donar-hi. I, com en èpoques anteriors, també aquí alguns d’aquests treballadors i treballadores, especialment sanitaris, han quedat infectats i fins i tot n’hi ha un cert nombre que han mort. Però en aquest cas, la seva tasca davant la pandèmia ha estat per una ètica cívica decidida i valenta, i no per motius específicament cristians, encara que segurament alguns d’aquests morts eren creients i per tant la seva ètica cívica estava arrelada en la seva fe.

Davant d’aquest fet, alguna gent ha  manifestat la seva nostàlgia de les èpoques en què l’Església anava al capdavant de la resposta a les epidèmies, i han vist en la situació actual un signe de decadència eclesial, perquè l’Església ja no és protagonista central en la vida pública. I no, jo diria que precisament és tot el contrari. L’Església, de cara a la gestió de la pandèmia, s’ha fet, diguem-ho així, innecessària. I això és, crec, una gran notícia, una bona nova. És un signe de la força de l’Evangeli.

Ara, la societat com a tal s’ha organitzat perquè les emergències com aquesta puguin ser ateses de manera universal. Amb deficiències notables, certament, i amb moltes desigualtats encara, i caldrà continuar lluitant perquè aquesta universalitat ho sigui cada cop més. Però en tot cas el que és clar és que la preocupació pels desvalguts ja no és només cosa d’una part dels ciutadans –els que actuen moguts per la fe cristiana o per altres motivacions religioses o humanitàries– sinó que és de la societat com a tal. Això representa, sens dubte, l’acompliment d’un ideal evangèlic. I és que, malgrat fins i tot les sovintejades infidelitats històriques de l’Església a aquest ideal, l’ideal en si s’ha anat estenent i, molts cops sense reconèixer-li aquest origen, i molts cops fins i tot amb enfrontaments amb una estructura eclesial poc evangèlica, ha anat impregnant la vida social. O, dit d’una altra manera, la societat ha anat descobrint, en la seva maduració humana, i amb l’empenta de moltes lluites, que la millor manera de viure era precisament la que procurés el benestar per a tothom. I aquesta maduració humana ha fet que arribés a fer-se seus uns ideals que coincideixen precisament amb els que Jesús de Natzaret va proposar fa dos mil anys i que els seus seguidors hem anat conservant i dient, bé que mal, al llarg dels segles. I això també és la presència del Ressuscitat i del seu Esperit en el món. Al·leluia!

(Aquests dies de Setmana Santa, a l’eixida de casa –som uns privilegiats: tenim una eixida!–, les dues figueres de moro que hi vaig plantar fa uns anys i que semblava que s’estaven morint, han tret sis nous brots que si tot va bé seran futures pales. I, també aquests dies de Setmana Santa, un servidor, que mai havia fet esport per ganes sinó només quan era jovenet, per obligació escolar, resulta que ara, als meus 69 anys, disfruto jugant a una mena de tennis poc reglamentari amb la Mercè. Bons senyals).

Bona Pasqua!