Les Benaurances i el Magníficat de la creu

La idea no és meva. La vaig treure d’una novel·la, o una obra de teatre, o una pel·lícula, no ho recordo. Però és una molt bona intuïció, que des que la vaig descobrir m’acompanya cada Setmana Santa.

I és que la creu, aquell ambient de tragèdia i de liquidació d’esperances i il·lusions, és, per al creient, el millor lloc on recordar i proclamar dos dels textos més potents que tenim als evangelis.

A la creu, davant Jesús que mor, té el màxim sentit recordar aquelles paraules que ell mateix havia proclamat: “Feliços els pobres, perquè vostre és el Regne de Déu!”. Ell, allà a la creu, en una situació de màxima pobresa, ens tornava a refermar la seva aposta, i la refermava vivint-la ell, en la seva persona, amb la màxima cruesa. Feliços els pobres, feliços els qui passen fam, feliços els perseguits per causa de la Bona Nova... I els nets de cor, i els qui busquen la justícia, i els qui treballen per la pau...

Allà, davant Jesús que mor a la creu, aquestes paraules, aquesta aposta, té més sentit que mai. Jesús l’ha viscuda, i ara, contemplant-lo clavat a la creu, i recordant la manera com va viure i les causes i els criteris d’actuació que va defensar, la primera cosa que qualsevol ésser humà amb sensibilitat i amant de la dignitat i la decència se sent cridat a dir, és que aquella vida i aquella mort, encara que objectivament siguin un fracàs, són infinitamenmt valuosos, i són infinitament fecunds. La vida val la pena ser viscuda així. I, amb Jesús, són igualment fecundes i immensament valuoses totes les vides viscudes així.

Però els creients, aquí diem una cosa més. Una cosa que fa més ple, definitivament ple, el sentit d’aquesta vida. Diem que Déu és al costat de Jesús en la seva mort, i porta aquesta mort tràgica cap a una vida definitiva, una vida on serà possible viure tota la riquesa que té el fet de ser home o dona en aquiest món, i on el fracàs quedarà definitivament clar que no és fracàs, sinó total fecunditat.

I hi ha encara un segon text. Al peu de la creu, diu l’evangeli de Joan, hi ha Maria, la mare de Jesús. Maria, quan bo i embarassada se’n va anar a visitar la seva cosina Elisabet, havia esclatat en un càntic de lloança a Déu perquè les seves preferències estaven en els humils i perquè el seu projecte era un capgirament de tot allò que fes que uns éssers humans aixafessin les vides d’uns altres éssers humans.

Ara, aquell fill que llavors portava al ventre era allà, morint a la creu, després d’haver anunciat les preferències de Déu i el projecte de món que Déu volia. I allà, Maria podia tornar a magnificar el Senyor que obra meravelles i estén el seu amor de generació en generació. El Senyor que derroca els poderosos del soli i exalça els humils. El Senyor que omple de béns els pobres mentre els rics se’n tornem sense res. Sí, és cert, la creu de Jesús mostrava tot el contrari: els poderosos continuaven en els seus solis, i els humils continuaven morint a les creus alçades fora de les muralles de les ciutats. Però la proclamació de Maria, l’anhel que expressava el seu càntic, l’esperança que transmetia, no quedava en absolut anul·lada per la tragèdia del Calvari: el camí era aquell, fer el que Jesús va fer mostrava allò de millor que els homes i dones podem fer, i no quedava desqualificat perquè el sistema d’aquest món continués mostrant la seva força inhumana: la dignitat i la riquesa del ser persona es troba en Jesús, la victòria que humanitza es troba en Jesús.

I aquesta victòria va molt més enllà. Ho va dir també Maria, i ho continuava proclamant amb la seva presència al peu de la creu: “Déu s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre”. Déu ressuscitarà Jesús i ens convidarà a nosaltres a seguir el seu mateix camí.

Bona Pasqua!