Els barbuts de la setmana

Com cada any quan arriben aquestes dates, els meteoròlegs ens informen que estem a la “setmana dels barbuts”, i que segons la tradició aquesta és la setmana més freda de l’any. Aquest cop, ja ho he sentit a TV3 i als informatius catalans de TVE1, i tant els uns com els altres han hagut d’afegir que aquest any no es complirà la tradició i que la setmana serà raonablement càlida.

Als meteoròlegs els encanta això d’explicar les relacions de la meteorologia amb el calendari cristià, i així ens parlen, per exemple, també, de l’estiuet de Sant Martí o de les dites que fan referència a la Candelera. Jo suposo que al laïcisme enragé això li deu semblar insuportable, però el cas és que a mi també m’encanta, com als meteoròlegs, i per això voldria explicar ara qui són aquests barbuts.

Els “barbuts” són tres sants que en el calendari d’abans de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II tenien les seves festes en l’espai de tres dies: el dia 15 sant Pau primer ermità; també el 15, sant Maur; i el 17, sant Antoni Abat. Tots tres tenen com a característica comuna de la seva iconografia el fet de portar barba, i de fet en devien portar, i no gaire ben cuidada, certament. Pau va ser ermità a la Tebaida egípcia al segle IV, Maur va ser un dels primers deixebles de sant Benet, al segle VI, i sant Antoni va ser també ermità a la Tebaida al segle IV, i va reunir al seu voltant una gran quantitat de deixebles. La saviesa popular considerava, doncs, que la setmana en què se celebraven tots tres sants acostumava a ser, en efecte, la més freda de l’any.

Ara, després de la reforma litúrgica, sant Pau ha estat eliminat perquè es considera llegendari, sant Maur ha quedat reclòs en el calendari benedictí, i en el calendari universal només hi tenim sant Antoni, el més popular de tots tres. Com a curiositat, no estarà de més explicar que el seu patronatge sobre els animals i el fet que se’l representi amb un porquet, no prové de cap fet de la seva vida, sinó del fet que a l’edat mitjana, un orde hospitalari que duia el seu nom va aconseguir el privilegi que els porcs que cuidaven per exercir la seva funció caritativa tinguessin dret de lliure pastura pels camps.

Bé, ja sé que totes aquestes històries no tenen gaire transcendència per a la fe cristiana, i també és evident que no tindria cap sentit enyorar les èpoques en què el calendari cristià marcava tant la vida de la societat. Però això no treu que estigui bé recordar-ho, per tenir present d’on venim.