L’antiavortisme immisericorde

Em va fer esgarrifar, la reacció de la Conferència Episcopal dels Estats Units davant la resolució del Tribunal Suprem dient que en aquell país l’avortament no era un dret constitucional.

Em va fer esgarrifar, bàsicament, per la infinita distància que es constatava entre els sentiments que manifestaven els bisbes i els que manifestava la molta gent que protestava per la decisió. Cap punt en comú. Els qui protestaven contra la sentència parlaven de les dones, i principalment les dones pobres, que ara patirien molt més. També parlaven d’un dret absolut de les dones sobre el seu propi cos, incloent-hi com a part indiferenciada del seu cos els nadons en gestació. Els bisbes parlaven de l’eliminació de desenes de milions de no nascuts, de les pregàries, els sacrificis i l’activisme que havien aconseguit aquella sentència, i de l’alegria per aquell “dia històric”. I, malgrat demanar genèricament suport a les famílies i a les gestants, no semblava que els interessés gaire el que els passés a les dones que ara serien privades de la possibilitat d’avortar amb seguretat. Ja dic: cap punt en comú.

Gosaria dir que en la reacció dels bisbes feia la sensació que la misericòrdia, l’empatia amb el sofriment dels altres, era totalment absent. Que del que es tractava era de deixar les coses clares, de deixar clar que havien guanyat la batalla que havien emprès, suposadament, en nom de Déu. A mi em sap greu el simplisme de les defensores i defensors de l’avortament quan decideixen passar per alt que allò que està creixent a la panxa de la mare és una vida humana. Però, evidentment, més greu em sap aquesta fredor d’uns bisbes que se senten poderosos i disfruten del seu triomf, del triomf de la “seva” llei, sense cap voluntat d’entendre res que no sigui aquest triomf.

Fa una setmana, Jordi Llisterri, en un molt bon article, destacava en aquestes mateixes pàgines que la reacció que han tingut des del Vaticà davant la sentència ha estat més aviat de parlar de la necessitat d’un debat seriós sobre el tema. És d’agrair. Certament, les dues posicions parteixen de pressupòsits inconciliables, però si s’aconseguís parlar-ne, almenys el to seria diferent i potser apareixerien punts de trobada. Però tinc la sensació que això difícilment serà possible. El que ha passat als Estats Units, i les reaccions que ha anat suscitant, em fa ser molt pessimista. I és que, pel que fa a l’Església, em sembla que cada cop resulta més difícil obrir camins d’acostament al món. No ho sé, però en aquest diàleg que dèiem, ¿què tal estaria començar parlant de per quins motius les dones decideixen avortar?

Sobre aquesta mena de qüestions, a mi sempre m’ha fet pensar l’escena de la dona adúltera, de Joan 8,1-11, quan Jesús deixa clar que l’adulteri li sembla malament, però que no creu que per això calgui aplicar-li sancions penals a aquella dona.