Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

Em sap greu dir-ho així, però jo el document del papa sobre l’Amazònia, datat avui fa just un mes, no l’entenc, no em quadra, em sembla il·lògic. L’exhortació apostòlica “Estimada Amazònia”, que així és com es diu el document, vol transmetre estimació i fins i tot passió per aquelles immenses terres tan meravelloses i tan maltractades, i per tots els qui hi viuen i que veuen perillar per tants motius el seu futur. En els seus tres primers capítols (“Un somni social”, “Un somni cultural” i “Un somni ecològic”), és una crida potent als cristians i a totes les persones de bona voluntat a posar els ulls en aquella regió i a lluitar per ella i per la seva gent. I en el quart capítol (“Un somni eclesial”) s’atura en els compromisos d’acció eclesial que caldria prendre per fer possible una vivència cristiana més rica en tot aquell territori.cosa que d’altra banda podria ajudar en la resposta als repotes dels tres primers capítols. I en aquest quart capítol, quan tot el document ha estat viu i apassionat, i semblaria que arriba el moment de proposar els replantejaments eclesials necessaris per contribuir a enfortir aquesta vivència cristiana, doncs no. Aquí, el document s’atura, i es limita, en definitiva, a exhortar a fer millor el que ja es fa.

Aquest document, com és prou conegut, és fruit del Sínode dels bisbes sobre l’Amazònia que va tenir lloc el passat mes d’octubre. Aquest és, en efecte, el funcionament dels Sínodes episcopals: el Sínode presenta una colla de conclusions i propostes, i després el papa publica un document  (una “exhortació apostòlica”) assumint i concretant allò que ell considera oportú. I el cas és que en les propostes del Sínode, que van ser aprovades, totes elles, com diu el reglament, per almenys dos terços dels vots, n’hi havia dues d’especialment destacables: una, l’ordenació d’homes casats que puguin presidir l’Eucaristia en els llocs on no hi hagi els preveres cèlibes necessaris per poder-la celebrar amb una periodicitat mínimament acceptable, i una altra la implantació d’algun tipus de ministeri femení en la línia del diaconat.  

El papa, respecte al conjunt de les conclusions i propostes sinodals, en comptes de concretar-les com és habitual en documents com aquests, el que fa en aquest és dir, a l’inici, que les propostes són un treball molt rellevant, i convida tothom a “llegir-les íntegrament”. I a partir d’aquí ell ofereix les seves reflexions. O sigui que el papa considera rellevants les peticions sobre l’ordenació d’homes casats i la implantació del diaconat femení, però llavors, a l’hora de la veritat, quan concreta el seu “somni eclesial” per a l’Amazònia, això no hi entra. Deixa molt clar que la celebració de l’Eucaristia és el cimal de la vida cristiana, però no diu què es podria fer perquè tothom hi pogués participar: les úniques propostes sobre aquest punt són la pregària, les campanyes vocacionals i l’apel·lació a la generositat dels preveres per anar a aquells territoris. De la proposta més lògica i clara, és a dir, que s’ordenin preveres persones d’aquells llocs, encara que estiguin casades, perquè puguin presidir l’Eucaristia, ni una paraula. I més quan el papa Benet XVI havia obert ja el camí quan, per facilitar l’entrada a l’Església catòlica d’un sector de l’Església anglicana, havia permès que els seus pastors, casats o no, fossin ordenats preveres catòlics, I sobre el paper de les dones, la cosa és una mica pitjor. Hi ha una fervent lloança al paper de les dones per mantenir la fe de les comunitats amazòniques, però acompanyat d’una negativa clara a la seva ordenació com a diaques i menys encara, és clar, com a preveres. I amb un parell d’arguments molt dubtosos: l’un, per evitar clericalitzar-les (¿de veritat que el ministeri ordenat comporta de per si mateix això que anomenem la clericalització? ¿no serà més aviat degut en molt bona part al fet que només el puguin exercir homes i cèlibes?); i l’altre, per una mena d’assimilació dels homes a Jesús i les dones a Maria, una assimilació que no sé jo en quina estranya teologia es fonamenta.

Deia al començament que no entenc aquest docunment del papa, i que em sembla il·lògic. I és que després d’haver constatat, i denunciat, les situacions greus que viu l’Amazònia, la cosa més coherent hauria estat que l’Església hagués ofert, com a element de revitalització, totes les riqueses que ella, i només ella, pot oferir. Especialment, la riquesa d’energies que provenen de l’Eucaristia, cimal de la vida cristiana. No és coherent, dir les moltes coses que calen a l’Amazònia i, quan toca dir què farem nosaltres, els cristians com a tals, no mullar-se. I això, d’altra banda, no només val per a l’Amazònia. En aquests moments de feblesa eclesial tan òbvia, no voler facilitar que tothom pugui celebrar l’Eucaristia dominical de manera normalitzada és, crec, una irresponsabilitat.

No sé quines motivacions poden haver portat el papa Francesc a no fer aquest pas que més de dos terços dels pares siniodals li demanava. Tampoc no sé quins tombs pot donar encara aquest tema. Però en tot caas, crec que aquesta era una oportunitat com la que van saber aprofitar els papes Joan XXIII i Pau VI quan van propiciar la reforma litúrgica del Concili Vaticà II. Aquella reforma va mostrar que l’Església era capaç de renovar allò més sagrat que té, per tal de facilitar-ne una vivència més plena i autèntica. I això va ser un signe extraordinàriament estimulant per als cristians, i ho va ser també per al món. Ara era una oportunitat semblant, però aquest cop no ha estat aprofitada.

Per acabar, deixeu-me dir que jo continuo tenint confiança en el papa Francesc. Però aquest cop em sembla que no ho ha fet bé.