Allò que als anys setanta en dèiem lluita ideològica

Quan als anys setanta un bon nombre de gent de la meva generació entràvem en el món del marxisme --potser era un marxisme de pa sucat amb oli, però a nosaltres ja ens anava bé-- i n’apreníem una colla de coses bàsiques que després, almenys a mi, m’han servit per tenir alguns esquemes de comprensió del món que m’han estat ben útils, em vaig trobar amb un concepte que he anat recordant i que m’ha semblat sempre d’un notable valor. És allò que en dèiem “lluita ideolg`pigica”.

En l’actuació per a la transformació del món, dèiem, hi ha tres nivells d’actuació, o de lluita: la lluita social, la lluita política, i la lluita ideològica. Les dues primeres ja s’entenen, però la lluita ideològica, com que és més imprecisa i més àmplia alhora necessita més explicacions. Perquè d’entrada podria semblar que es refereix només a la tasca que es fa per convèncer l’altre, directament, de la importància de treballar per la transformació social i política. Però aquesta és una visió molt reduïda.

La lluita ideològica jo la definiria com tot allò que fa que els valors de transformació, d’igualtat, de justícia i de dignitat es facin més presents en la societat. I poso un exemple. Un professor de matemàtiques semblaria que, a través de les seves classes, poca lluita ideològica podrà fer. Però això no és cert. El professor de matemàtiques pot tenir davant els alumnes unes determinades actituds o unes altres, i aquestes diferents actituds transmeten uns determinats valors. I més encara: un professor de matemàtiques pot posar uns exemples i proposar uns determinats problemes a resoldre (a la meva època en dèiem “problemes”, ara potser ja no es diu així...) que siguin d’un caire o d’un altre: és diferent, i transmet uns interessos diferents, fer calcular el volum d’un iot que fer calcular quin dia del mes se li acabaran els diners del subsidi a una família en atur...

Em sembla que ja s’entén per on van els trets. Doncs bé, el que jo voldria dir en aquestes ratlles és que la lluita ideològica és ara tan necessària com ho era fa quaranta anys, o segurament més. No hi ha dubte que la nostra societat va cada cop més llançada cap a l’individualisme, l’afany de tenir, la despreocupació envers els febles, la manca de sentit crític, el desinterès per la cultura, la desvaloració dels desigs de concòrdia... Coses que fa uns anys ningú hauria gosat defensar com a normals i acceptables, ara ho són. La lògica del món dividit entre guanyadors i perdedors s’ha apoderat de les consciències, i sembla que un ha d’aconseguir ser “guanyador” encara que això obligui a trepitjar el cap de qui sigui. No ho sé, però tinc la sensació que la nostra societat es guia cada cop més pels valors del paganisme de la Roma de fa dos mil anys, quan l’estratificació social era considerada una realitat intocable i sentir compassió dels febles era considerat propi de gent de poca alçada... aquella societat, per cert, en què el cristianisme va irrompre explicant que aquesta manera d’entendre i viure la vida era profundament deshumanitzadora i, així, va provocar que no només els pobres, sinó també els sectors més desperts i que no se sentien còmodes amb la ideologia superclassista imperant s’acostessin a la nova fe buscant-hi això, humanitat.

Doncs bé, en aquesta situació crec que és més necessari que mai allò que un servidor va aprendre en el seu moment a anomenar, com he dit, lluita ideològica, i que no em desagrada gens continuar anomenant-ho així. Perquè, efecivament, és una lluita. I aquesta lluita ha d’impregnar tota la vida. No es tracta de fer-se cap programa d’actuació en aquest sentit. Però sí que es tracta de tenir-ho present sempre. És a dir, de tenir ficats ben endins els valors que volem per a la nostra societat, i no tenir por que se’ns noti que volem aquests valors. Això comportarà, sens dubte, moments en què caldrà afirmar-los explícitament, per exemple quan es denigra els estrangers o es proclama que nosaltres no tenim per què preocupar-nos d’ells, o s’aplaudeixen mesures indignes contra ells. Però la majoria de moments no seran segurament situacions de confrontació. Serà fer notar, en tots els àmbits en què ens movem, i en tots els mitjans amb què ens comuniquem, sense por, sense amagar-nos, quina mena de valors són els nostres, i quina mena de valors volem per a la nostra societat. I això, com ja he dit, va des de la manera de fer classe de matemàtiques, a aquella conversa casual que surt sobre aquests temes, passant per fer saber que ens ha molestat l’actitud d’un determinat comunicador, o explicar que hem participat en una determinada acció reivindicativa o que hem donat diners a una determinada causa.

I deixeu-me acabar dient que tot això, certament, forma part de l’anunci de la Bona Nova de Jesús, encara que Jesús no hi sigui esmentat.