Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

Hi tinc uns quants amics i amigues, en aquesta categoria dels cristians i cristianes desubicats. Són aquells que se senten certament cristians, però que no tenen cap mena de referent que els ajudi a alimentar el seu cristianisme. En general, són gent que de joves van viure amb intensitat la fe cristiana, van descobrir Jesús i l’Evangeli com un punt de referència per a les seves vides, i continuen sentint-se seguidors d’aquesta fe i aquest Evangeli, però que en esdevenir adults han quedat desvinculats de grups i moviments, i no han arribat tampoc a incorporar-se als circuits parroquials. Si han tingut fills, han procurat que es fessin seu també aquest camí cristià, però tampoc no saben gaire com donar consistència a aquest camí per als seus fills. S’han sentit molt decebuts també de l’Església, si bé ara, amb l’arribada del papa Francesc, respiren molt millor. Però, en tot cas, el que tenen clar és que ells no pensen de cap manera desenganxar-se de la fe que porten arrelada dintre l’ànima.

Com que últimament m’he trobat amb alguns d’aquests amics i amigues, doncs se m’ha ocorregut escriure aquí alguns suggeriments que potser els poden servir per a això que troben a faltar, algun aliment per al seu cristianisme.

El primer suggeriment és convèncer-se que val la pena buscar aquest aliment. O sigui, estar disposat a fer un petit esforç per incorporar a la pròpia vida una cosa que fins ara no hi era, i a la qual, per tant, cal fer-li espai. El ritme quotidià sempre se’ns enduu, i posar-hi una cosa nova que, a més, si en prescindim no ens passarà res, costa. I per tant, cal tenir clar que ho volem fer.

El segon, anar als evangelis. Són, sempre, el millor punt de referència. De fet, són el punt de referència bàsic. Mirar Jesús en la seva manera de viure i les seves paraules, és el millor fonament que podem posar a la nostra vida. Es tractaria, doncs, de llegir periòdicament una o dues pàgines dels evangelis. Llegir-les sense sentir-se obligat a fer-hi gran reflexions, sinó llegir-les, simplement, amb atenció, deixant que ens penetrin a dins. ¿Què vol dir “periòdicament”? Doncs podria ser cada dia, o cada dos o tres dies, o cada setmana. Més espaiadament ja quedaria molt allunyat i esfilagarsat. I jo suggeriria fer la lectura per aquest ordre: Marc, Lluc, Mateu i Joan. Es comença pel començament de Marc, i anar seguint.

El tercer, resar el Pare nostre. O sigui, entrar en mode pregària. La pregària consisteix a no limitar-me a pensar jo determinades coses, sinó adreçar-me a algú que no sóc jo, a algú que és el fonament i el terme de tot el que jo sóc, i el fonament i el terme de la gent que tinc a prop, i de tots els homes i dones del món. ¿La periodicitat? Doncs com abans: cada dia, o cada dos o tres dies, o cada setmana. A mi, per cert, per resar-lo em va bé fer-ho llegint-lo al mòbil, perquè si el dic de memòria em despisto i el cap se me’n va a altres coses.

El quart, resar de tant en tant algun salm. Al llibre dels salms hi ha textos magnífics, amb els quals ens podem identificar la mar de bé i ens poden posar en aquesta ona d’entrar en relació amb aquell que és el nostre fonament i el nostre terme. La setmana que ve, posaré aquí una petita selecció de salms per si poden ser útils.

El cinquè, buscar Déu en el silenci i la natura. Deixar que el silenci i la natura ens penetrin ja és prou bo, encara que no hi fem entrar Déu. Però si el silenci i la natura ens fan trobar la pau en nosaltres mateixos i alhora ens fan obrir els ulls i el cor cap a aquell que és l’amor ple, doncs molt millor. I, evidentment, ajuda a alimentar la fe.

El sisè, anar algun cop a una celebració cristiana. Amb una certa freqüència, o dos o tres cops l’any, segon la proximitat que cadascú hi senti, i en tot cas amb ganes d’augmentar aquesta freqüència, si es pot. La celebració pot ser d’un diumenge d’Advent, que sempre acostumen a tenir un to molt proper, o de la missa del gall, o del Divendres Sant, o de la Vetlla Pasqual, o de les Vespres d’un monestir. Això si, caldrà buscar un lloc que ofereixi unes certes garanties.

I el setè, mirar de trobar, en tant que sigui possible, algun espai comunitari on compartir la fe.