Advent, mirar cap endintre

Ahir, 27 de novembre, primer diumenge d’Advent del cicle A, vam sentir aquella magnífica proclama d’Isaïes 2,1-5 descrivint la utopia que Déu anuncia sobre la humanitat: “Forjaran relles de les seves espases... no s’entrenaran mai més a fer la guerra”. I diumenge que ve, 4 de desembre, diumenge segon d’Advent, sentirem una altra utopia, la d’Isaïes 1,1-10: “El llop conviurà amb l’anyell...”. D’aquesta segona utopia, a mi hi ha una frase que em resulta especialment deliciosa: és aquella que diu que “es faran amigues l’ossa i la vaca, i les seves cries jauran plegades”. Una frase que jo ampliaria així: “Es faran amigues l’ossa i la vaca, i passejaran pels prats explicant-se la vida, mentre les seves cries jeuen plegades i juguen a fer-se pessigolles”. Imagineu-vos-ho, però no amb imatges Disney sinó amb imatges de les bèsties tal com són, amb les seves còrpores voluminoses, sense estilitzar...

Jo crec que aquests textos d’Isaïes expressen els anhels més profunds de l’Advent: la creació i la humanitat realitzades, mitjançant l’Esperit.

I amb aquest teló de fons, aquest any, l’Advent em fa venir ganes de mirar on és l’arrel d’aquesta utopia. I és que resulta que, si miro cap a la vida més propera, veig les dificultats, i els drames que passen –passem: jo, almenys a temporades, m’hi incloc– moltes persones, siguin familiars, laborals, econòmics, o de qualsevol altra mena. I si miro més globalment, veig la progressiva victòria de l’individualisme com a criteri universal de vida, la inclinació a posar les emocions (i com més primàries millor) per damunt de la raó, la incapacitat (o directament la negativa) per a la col·laboració política entre partits diferents al servei de la ciutadania, el profund desvergonyiment de la dreta a l’hora de dir i fer dels disbarats més grossos (i que, esclar, tristament, va afegit a la predisposició de molta gent a estar-hi d’acord), el negoci de les armes funcionant a tota màquina, els immigrants tractats sense cap empatia humana per aquesta Europa nostra tan civilitzada, el franquisme enquistat a la justícia espanyola, la irracionalitat d’una part del nostre independentisme, els pobres que van augmentant en nombre arreu del món i també en les nostres societats riques, i tot sobre aquest teló de fons dramàtic d’una crisi climàtica a la qual sembla que ningú dels qui poden fer-ho vulgui posar aturador...

I llavors penso que l’arrel d’aquesta utopia es a dins. A dins meu, i a dins de tants homes i dones de bona voluntat. I, si llavors miro què vull dir quan dic “dins meu”, el que em ve al cap –i al cor– és un altre anunci, aquest del profeta Sofonies 3,17, que diu: “El Senyor, el teu Déu, el tens a dintre!”. De fet, el profeta parla en aquest text de la reconstrucció de Jerusalem, i anuncia que el Senyor serà a dintre la ciutat, per fer-la reviure. Però penso que la frase també me la puc aplicar a mi mateix. I és que el Senyor, el meu Déu, el tinc a dintre...

I llavors passo a un altre text, l’escena de Lluc 1,39-45, en què Maria va a visitar la seva cosina Elisabet, portant el Senyor a dintre, físicament. No és el meu cas, esclar, però potser sí que ho és, d’una altra manera.

Aquest Advent vull tenir estones per buscar dintre meu, i refermar, el desig de la utopia que anhelo, i reconèixer en aquest desig la presència forta de l’Esperit de Jesús. El mètode serà bastant simple: Buscar cada dia un petit temps d’aïllament i silenci, i, amb els ulls tancats, buscar dintre meu una de les moltes bones aspiracions, dins la meva vida personal, o del meu entorn, o del món, que concreten aquesta utopia de vida humana realitzada; donar-hi unes quantes voltes, fent presents els rostres i les imatges que formen part d’aquesta bona aspiració; si aquí s’escau de treure alguna conseqüència de cosa a fer, doncs molt bé, i si no, doncs no cal forçar-ho; i fer llavors, d’això, una pregària al Déu que és Pare i Mare de tots i totes.