Vés al contingut

El mes de maig passat vaig parlar en aquesta pàgina de la mort, als 93 anys, de l’Antònia Doñate, l’Antonyita, una dona altament rellevant i significativa en la vida tant eclesial com cívica de Viladecans. Ara, aquest dissabte, li vam fer l’acte de comiat que llavors no va poder ser.

L’acte, que va tenir lloc a la parròquia de Sant Joan, va tenir dues parts. La primera va ser una evocació de qui era l’Antonyita, amb paraula i música. Una cosa magnífica, i a estones emocionant, preparada principalment pel seu fill Andreu. La segona, l’Eucaristia, que, com que ja ens la sabem, va ser menys impactant, però igualment magnífica, per participada i autèntica. Tres quarts va durar la primera part i tres quarts la segons: en total, una hora i mitja que no es va fer gens llarga.

A mi em va tocar cloure la primera part i donar pas a la segona. I aquí us transcric el text que vaig llegir:

“Hem evocat, en la primera part de la nostra trobada, qui va ser l’Antònia Doñate, l’Antonyita. Segur que a tots ens ha agradat, i ens ha anat bé fer-ho, perquè, a més d’evocar-la a ella, ens hem evocat a nosaltres mateixos: el que hem compartit amb ella, el que n’hem rebut d’una manera o d’una altra, el que nosaltres també li hem donat...

És magnífic que les persones, des de la nostra pròpia identitat, puguem tenir coses comunes amb altres persones d’identitats diferents, i a vegades molt diferents. I és una sort, i és un do de Déu, com diem els cristians, que hi hagi persones com l’Antonyita que hagin aglutinat, al llarg de la seva vida, gent tan diversa.

Jo, de l’Antonyita, voldria destacar-ne quatre coses:

Una, la seva vida difícil. Filla d’una família obrera, òrfena de pare i mare als 14 anys, treballadora també ella des de ben jove... I després, la dificultat d’entrar en una casa que no era la seva, la capacitat de pujar vuit fills... I sempre animosa, viva.

Dues, el fil cristià que va guiar tota la seva existència. Era l’eix central de la seva vida, la cosa més segura, més sòlida, que li donava consistència. Déu, Jesús, l’Evangeli, Maria, la comunitat cristiana. I ara al final, la mirada cap al cel.

Tres, la capacitat d’estar atenta al que passava al seu voltant, i la capacitat, ella i el seu home, el Joan Comellas, de respondre al que entenien que Déu els demanava i que el món els demanava. Ells van escoltar alhora la crida de renovació cristiana que va iniciar el papa Joan XXIII i la crida política que va començar a mostrar-los la seva filla Maria. I hi van respondre. El PSUC de Viladecans i de tota la comarca d’aquelles èpoques no ha deixat mai de mostrar l’agraïment pel que llavors van saber fer.

I quatre, l’entusiasme parroquial i eclesial que sempre va portar dins. La litúrgia, pujant en aquest mateix ambó a dirigir els cants i llegir les monicions a la celebració dominical de l’Eucaristia. La catequesi, on va estar-hi present moltíssims anys i on va fer de tot. I l’Hospitalitat de Lourdes, un espai de tendresa i de coratge, tot alhora, en què participava plena de ganes. I últimament, des de l’ictus, venint a la missa de tres quarts d’onze, cada diumenge, acompanyada d’un dels fills, i posant-se amb la seva cadira de rodes allà, a la zona del parc mòbil parroquial.

Ara, unirem l’evocació de l’Antonyita a una altra evocació: l’evocació de Jesús viu i present en la comunitat, l’evocació de la vida plena que els cristians esperem i que estem convençuts que l’Antonyita ja està vivint. Ara desvetllarem els cors a la veu del Déu vivent. Posem-nos drets per començar la celebració de l’Eucaristia”.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.