Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

Avui, dia 30, a la missa llegim una escena que semblaria posada al relat de Lluc com de passada, com si s’hi hagués colat de trascantó. L’escena és el final del relat de la presentació de Jesús al temple i diu, simplement, això:

“Hi havia una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven l’alliberament de Jerusalem”. (Lluc 2,36-38).

En el relat de la presentació, hi ha un personatge que ocupa gairebé tot l’espai: és Simeó, que representa aquí tot l’Israel creient que esperava la vinguda del Messies i que, quan arriben Josep i Maria amb la criatura als braços, diu paraules solemnes que resumeixen la fe: aquell nen, fill i honor del poble d’Israel, serà la llum de les nacions amb la Bona Nova de l’Evangeli, però aquesta Bona Nova serà signe de contradicció, no serà ben rebuda pels poders religiosos i polítics, i una espasa acabarà traspassant l’ànima de Maria, la mare, quan vegi el seu fill clavat a la creu. Però, i aquesta és la Bona Nova definitiva, des de la creu el nen, ja fet persona adulta, serà, efectivament, la llum de les nacions.

I aquí podria acabar-se ben bé el relat. Però resulta que Lluc no l’acaba aquí, sinó que fa entrar en escena un altre personatge que, des del punt de vista del missatge que el relat vol transmetre, de fet no faria cap falta. Però es veu que sí, que feia falta. Feia falta una dona gran, d’aquestes que es passen el dia a l’església. Anna és tot un símbol d’un sector eclesial que sembla que no signifiqui gran cosa, que sigui com de farciment, però que és, i ha estat, i serà, una peça bàsica de la comunitat cristiana i del poble dels creients. I l’evangeli això també ho deixa clar: aquella dona és profetessa, la seva presència al temple és una paraula de Déu per a tothom, i això queda explícit quan el relat ens explica que ella davant aquell infant que és com els altres infants, eleva la mirada i proclama que allà arriba aquell que ha d’alliberar Jerusalem, aquell que farà realitat les més grans esperances.

Precisament, abans d’ahir, aquí a Viladecans, vam acomiador una dona d’aquestes. Es deia Maria Teresa Farràs, i tenia, com la profetessa Anna, vuitanta-quatre anys. Jo la Teresa la tinc assosciada al seu germà Joan Farràs, un capellà de vida complkicada que va morir jove, i que a mi m’havia portat dos estius, quan tenia 10 i 11 anys, a unes colònies que es feien a Peguera i que muntava mossèn Víctor, el rector de Sant Corneli de Berga, el capellà dels miners. Jo hi disfrutava molt, en aquelles colònies, i en recordo especialment dues coses: l’olor del pa i el romanç del conde Sisebuto, un poema escrit per un tal Joaquín Abati el 1899, que cantàvem alternant les músiques de l’Home de Cromanyó i el Torna a Sorrento.

La Maria Teresa tenia les cames molt gastades i caminava fatal. I quan la Mercè i jo pujàvem els diumenges després de la missa de tres quarts d’onze, de tant en tant la vèiem baixar, tota ranca, pel carrer de casa, per complir una de les tasques eclesials que havia assumit: ser a l’església des del final de la missa de tres quarts d’onze fins al començament de la missa d’una, per vigilar una mica. I llavors, a la missa d’una, complia una altra de les seves funcions eclesials: dir el salm responsorial. Aquesta tasca de dir el salm la complia amb notables dificultats, perquè, amb les seves cames, pujar i baixar les escales del presbiteri feia patir bastant. Però ella deia que dir el salm li agradava molt i que no pensava renunciar-hi. Va morir d’una manera molt ràpida, per les complicacions que li va provocar una infecció d’orina. Al seu recordatrori hi van posar el text d’una cançó que li agradava molt, el “Trobarem a faltar el teu sonmriure”.

En tenim moltes, a les nostres parròquies, de profetesses d’aquestes, les nostres dones velles que no deixen de parlar, encara que no parlin, de l’alliberador de Jerusalem.