Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït



Tot i que el títol d'avui és ben clar, i tot i que en tinc el cap i el cor ben ple, em costa molt posar-hi paraules. Perquè qualsevol idea que vulgui compartir, m'adono que ha de ser matisada, dita amb la paraula justa.

El primer dia d'aquest enfilall de reflexions us compartia el drama de les persones que es juguen la vida per un futur millor. Us convidava a fer una mirada que anés més enllà de la immediatesa de les reaccions davant de fets concrets.

I arribats a aquest punt, el que més destacaria és allò que en diversos comentaris heu anat compartint també vosaltres: que hem de trobar camins perquè aquestes persones visquin millor en els seus països i no tinguin necessitat d'abandonar el seu món. No podem ser ingenus: hi ha realitats tan immenses que no estan a l'abast d'una persona ni d'un col·lectiu petit.

A més, en relació a Àfrica, he conegut experiències reeixides i altres que no ho han estat. Perquè allò que esperaven allà no era allò que oferíem des dels nostres països. I en això, penso, tant ells com nosaltres hi tenim coses per aprendre.

Ben sincerament, no tinc idealitzat cap continent. Ni Àfrica, ni Europa, ni Amèrica, ni Àsia, ni Oceania. He pogut conèixer realitats i persones dels cinc continents, i a tot arreu hi ha reptes, preocupacions, il·lusions, aspectes més reeixits i altres que no ho són tant. Tot està subjecte a la fragilitat que ens constitueix.

Ara bé, dit tot això, davant el drama humanitari de tantes persones que moren intentant arribar a casa nostra no podem restar immòbils. Ni que sigui aportant el nostre gra de sorra.

Aquests dies estic llegint el número especial de la revista "Mundo Negro": "Especial África 2019". Us el recomano si voleu aprofundir en la situació actual. El podeu descarregar aquí (en l'opció "Formato" poseu "Digital").

I de moment, deixo el tema que vaig encetar fa setmanes aquí. Continuaré reflexionant. I pregant.