Vés al contingut

Fa quinze dies parlava aquí del llibre d’història de la parròquia de Sant Joan de Viladecans que he estat preparant darrerament i que acabem de presentar. De les múltiples coses que he anat trobant en la tasca de recerca, voldria fixar-me en una resposta que, ara ha fet just cent anys, el gener de 1921, va escriure en un qüestionari que li van enviar des del bisbat Mn. Pere Sala, que era aleshores el rector de la població i tenia 47 anys.

La resposta correspon a l’apartat de “Moralidad”, i és aquesta: “No ocurren en la parroquia escándalos graves. Los vicios dominantes son la blasfemia y la profanación de los días festivos, creyendo a nuestro humilde juicio que el remedio, á más de la exhortación, sería la aplicación de las Leyes del Reino por las autoridades civiles”.

Fa pensar molt, realment. Cent anys enrere, només cent anys, el rector de Viladecans considerava que la solució perquè aquells pagesos que renegaven compulsivament i que treballaven els diumenges deixessin de fer-ho era, per una banda, que la guàrdia civil anés pels camps els dies de festa i fes tornar a casa els que trobés treballant, i, per una altra, que es muntés alguna mena de servei de detecció de renecs per multar o detenir els blasfems. Suposo que “aplicar las Leyes del Reino por las autoridades civiles” deu voler dir això.

Ja dic, fa pensar molt. Que un capellà del segle XVI, en plena cristiandat, pretengués una cosa així, podria resultar raonable, propi del seu temps, encara que a nosaltres ens grinyoli molt. Però que pretengui això un capellà del 1921, després de la Il·lustració, la Revolució Francesa, la liquidació dels Estats Pontificis, la Primera República espanyola, la Setmana Tràgica i l’auge imparable del pensament polític liberal i de l’obrerisme antireligiós fa, en definitiva, més que res, pena. I més quan aquest capellà era dels que es podrien anomenar moderats, ja que l’havien enviat a Viladecans per apaivagar els ànims després de l’etapa del rector Andreu Samaranch, un integrista radical i polèmic que havia creat un pèssim ambient al poble.

Deu anys després d’aquesta resposta, es va proclamar la Segona República. La majoria de capellans i de responsables eclesiàstics, que havien estat formats en aquesta convicció de que les lleis civils havien de fer complir les normes catòliques, i que per tant, en definitiva, l’Església tenia dret a donar ordres a les autoritats civils, no estaven en absolut preparats per entendre que l’Estat volgués treure’s de sobre el jou eclesiàstic i rebaixar les pretensions de l’Església. Mentre que, a l’altra banda, una part important de la població considerava que la posició de l’Església dintre la societat, amb els seus drets i privilegis per a ells injustificats, era un enemic que calia combatre sense miraments. Amb les conseqüències tràgiques que això, com sabem, va acabar comportant.

L’Església, al llarg del segle XIX, va ser incapaç d’adonar-se del sentit dels canvis que s’estaven esdevenint, i en conseqüència no va fer res per adaptar-s’hi. Els dirigents eclesiàstics semblaven convençuts que el que Déu volia era que no es moguessin ni un mil·límetre de les posicions que tenien amb l’Antic Règim. És emblemàtica en aquest sentit l’última proposició del Syllabus amb què Pius IX va condemnar els “errors moderns” l’any 1864. Aquesta proposició, la número 80, presentava com una cosa condemnable afirmar que “el papa pot i ha de reconciliar-se i entendre’s amb el progrés, el liberalisme i la civilització moderna”.

Sí, hi havia pensadors cristians que miraven d’obrir altres vies. Però l’Església, en col·lectiu, estava molt lluny de cap capacitat de veure les coses d’una altre manera.

Fins al Concili Vaticà II no es va obrir la porta per a una altra idea d’Església. I farem bé de no oblidar aquesta motxilla pesadíssima que arrosseguem, que això ens ajudarà a entendre millor unes quantes coses.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.