Vés al contingut

No hi pot haver pau entre els pobles sense pau entre les religions. No hi pot haver pau entre les religions sense diàleg entre les religions (Hans Küng)

La nostra societat cada vegada més globalitzada, i per tant, plurirreligiosa i multicultural ens empeny a crear ponts de diàleg que permetin apropar-nos al “diferent”, a superar els nostres prejudicis, i a valorar la diversitat com a una riquesa incommensurable que la Vida ens ofereix.

El veritable diàleg no pot sorgir de l'aferrament a la pròpia identitat religiosa sinó d’una dimensió espiritual més profunda. Hi pot haver el perill que oblidem que les religions no són sinó mitjans per reconèixer allò que realment som. La nostra veritable naturalesa no és la identitat religiosa, i si ens hi aferrem, veurem els altres sempre com a diferents i llunyans. En el millor dels casos, fomentarem valors com el respecte i la tolerància, tan essencials per a la pau del món i per tant, positius i necessaris però, tanmateix, hauríem de preguntar-nos en quin lloc ens situem per poder tolerar els altres. Voler ser tolerants i respectuosos implica una separació envers els altres i, fins i tot, pot induir a sentir-nos superiors. Estem immersos en la dualitat de jo i els altres perquè assumim identitats predeterminades. Fomentem les nostres creences dialogant amb creients de la pròpia tradició religiosa y el sentit de pertinença ens dona seguretat i confiança, però caldria preguntar-nos per què necessitem unes identitats tan sòlides. Llavors, potser ens adonaríem que per darrera hi ha por a reconèixer que en realitat no sabem qui som.

La base que sustenta el veritable diàleg és l’escolta autèntica: un estat de receptivitat plena i alhora buida de idees preconcebudes. I aquesta escolta ha de ser bidireccional: vers l’altre i vers un mateix, creant un espai de consciència allà on s'esvaeix tota diferència, tot prejudici, amb connexió amb la totalitat de l’existència de la que tots en formem part. La paraula ha d'estar connectada amb el que sentim, amb que realment som, no amb el que pensem o creiem.

Aquesta dimensió més fonda sovint l’anomenem misteri però en realitat no ho és, doncs, està present en nosaltres a cada instant, en el nostre cos, en el moviment cíclic de la vida... Desconnectats de la nostra veritable naturalesa, hem dividit aquesta totalitat en mundà i sagrat, cos i esperit, plaer i dolor... En la recerca del sagrat, ens podem allunyar de la pròpia experiència.

Escoltar de veritat els altres és connectar amb la seva qualitat humana, reconèixer en l'altre allò d’inefable que ens uneix. No és, doncs, la paraula l’aspecte rellevant en el diàleg, sinó el lloc des d’on parlem i escoltem. La paraula sàvia és innocent, no-contaminada, i això implica deslliurar-nos dels nostres conceptes, les creences, deixar anar les nostres identitats, les mascares, estar disposats a quedar-nos en res, amb la confiança –o fe- que aquest no res és Tot. Confiança és l'absència de por, allò que ens porta a obrir-nos i a explorar nous camins. Com diu Sant Joan de la Creu, "per anar a on no sabem, hem d'anar per on no sabem". Si el diàleg està fonamentat en allò que ja coneixem - aquest jo fragmentat i aïllat que hem anat construint i acaronant amb tant d'esforç- seguirem presoners en el nostre món petit i aïllat i deixarem perdre l’oportunitat d’obrir-nos al altres i despertar la nostra consciència a realitats més àmplies. Citant les paraules d’un mestre zen: “Aprendre el camí de Buda és aprendre a conèixer-te a tu mateix. Aprendre a conèixer-te a tu mateix és oblidar-te de tu mateix”.

Amb paraules destil·lades,

ser res

ser tot

ser tot

ser res

buit de tot

ple de res

tot surt del no-res

Temàtica

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.