Cada dia al matí, en despertar-me, tinc la sensació d’arribar d’un llarg viatge: he passat tota la nit d’un lloc a l’altre, d’una emoció a l’altra, he viscut situacions de tota mena, a voltes intenses. Però de sobte, em desperto i me n'adono que tot ha estat un somni, que no era real. Però de quina realitat estem parlant? Si només llevar-me continuo deixant-me arrossegar per qualsevol pensament que sorgeixi a la ment i reaccionant fidel a les meves tendències emocionals, seguiré immersa en un altre somni. És com si contínuament estiguéssim donant voltes a la perifèria d’una roda, immersos en el constant moviment, passant d’una cosa a l’altra… Indefinidament.
Quan comença el dia i els raigs del sol esvaeixen la foscor de la nit, obro els ulls i em desvetllo. L’estat de vigília -que ve del terme vigilare- vol dir estar atent, vigilar, i ens ofereix la gran oportunitat d’adonar-nos del somni, de poder arribar a l’eix de la roda, al no moviment, i des de la quietud i el silenci poder contemplar tot el desplegament de les infinites manifestacions de la ment. Inspiro i sé que inspiro, expiro i sé que expiro.... retorno al moment present, contactant a cada instant amb allò que és real.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.