Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Una de les paraules més utilitzades en el nostre vocabulari quotidià és “crisi”: parlem de crisi econòmica, de crisi ecològica o de crisi alimentaria. Però, fonamentalment, es tracta d’una crisi de percepció de la realitat.

Des de l'època de Descartes i Newton la nostra percepció del món ha estat basada en una visió mecanicista i fragmentària de la realitat. Hem actuat com si poguéssim conèixer i controlar el món des de fora, hem separat l'objecte de l'observador i hem generat una visió androcèntrica en la qual les dualitats han estat en contraposició: la competitivitat contra la cooperació, la racionalitat contra la intuïció, el gènere masculí contra el gènere femení, l’anàlisi contra la síntesi.  Aquesta percepció dualista ha donat peu a unes societats depredadores basades purament en els interessos econòmics a curt termini que han generat un alt grau de competitivitat i consum frenètic que ens ha portat a una situació sense precedents al llarg de la història: tots som responsables i alhora víctimes de la destrucció del nostre propi planeta. Moltes espècies ja han desaparegut i tots podem sentir, avui més que mai, la fragilitat de la nostra pròpia existència i la de tota la humanitat.

Des de principis del segle XX la nova física està revelant una visió de la realitat, desconcertant per al pensament occidental, en la qual res es pot comprendre aïlladament, tot està interrelacionat i és interdependent. Estem passant d'una visió fragmentària i mecanicista a una visió integradora i holística de la realitat. Ja en paraules d’Einstein: “Un ésser humà és part d'un tot al que anomenem univers, una part limitada en el temps i l'espai. Aquest ésser humà es percep a si mateix separat de la resta, però això no és sinó una il·lusió òptica de la seva consciència. Aquesta il·lusió és per a nosaltres com una presó que ens limita als nostres desitjos personals i a sentir afecte només per als més pròxims”. I afegeix, “La nostra tasca ha de consistir a alliberar-nos d'aquesta presó ampliant els nostres cercles d'amor i compassió fins a abraçar tots els éssers vius i tota la naturalesa en la seva esplendor”.

Estem, doncs, immersos en una època que requereix canvis profunds, que ens empenyen vers una percepció de la realitat integradora, en la qual les dualitats es complementen sense perdre la seva especificitat: el cos i la ment, la ciència i la mística, l’espiritualitat i el compromís social, les religions teistes i les no-teistes, Orient i Occident i així un llarg etcètera. Convergències que ens aporten nous paradigmes i que ens obren a una nova consciència més amplia, a una nova manera de fer i ser.