Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Avui dia, una de les paraules més utilitzades dins del vocabulari quotidià és “crisi”: parlem de crisi econòmica, crisi climàtica, crisi sanitària... però, en realitat, es tracta d’una crisi de la percepció de la realitat.

Des de l’època de Descartes i Newton, la nostra percepció del món ha estat basada en una visió mecanicista i fragmentària de la realitat. Hem actuat com si poguéssim conèixer i controlar el món des de fora, hem separat l’objecte de l’observador, una visió androcèntrica en la qual les dualitats han estat en contraposició: la competitivitat contra la cooperació, la racionalitat contra la intuïció, el gènere masculí contra el gènere femení, l’anàlisi contra la síntesi...

Aquesta percepció dualista ha donat peu a unes societats depredadores basades purament en els interessos econòmics a curt termini que han generat tal alt grau de competitivitat i consum frenètic, que ens ha portat a una situació sense precedents al llarg de la història: tots som responsables i alhora víctimes de la destrucció del nostre propi planeta. Moltes espècies ja han desaparegut i tots podem sentir, avui més que mai, la fragilitat de la nostra pròpia existència.

Actualment, i des de principis del segle XX, la nova física està revelant una visió de la realitat, desconcertant per al pensament occidental, en la qual res es pot comprendre aïlladament, tot està interrelacionat i és interdependent. Estem passant d’una visió fragmentària i mecanicista a una visió integradora i holística de la realitat. Ja en paraules d’Einstein: “Un ésser humà és part d’un tot al que anomenem ‘univers’, una part limitada en el temps i l’espai. Aquest ésser humà es percep a si mateix separat de la resta, però això no és sinó una il·lusió òptica de la seva consciència. Aquesta il·lusió és per a nosaltres com una presó que ens limita als nostres desitjos personals i a sentir afecte només per als més pròxims”. I hi afegeix: “La nostra tasca ha de consistir a alliberar-nos d’aquesta presó ampliant els nostres cercles d’amor i compassió fins a abraçar a tots els éssers vius i a tota la naturalesa en la seva esplendor”.

Estem, doncs, immersos en una època que requereix grans canvis profunds, que ens empenyen vers una percepció de la realitat integradora, en la qual les dualitats es complementen sense perdre la seva especificitat: el cos i la ment, la ciència i la mística, l’espiritualitat i el compromís social, les religions teistes i les no-teistes, Orient i Occident i així un llarg etcètera, convergències les quals ens aporten nous paradigmes que ens obren a una nova consciència més amplia, una nova manera de fer i ser.

Però perquè aquest canvi sigui realment de debò, hi ha d’haver un procés interior, una transformació interior: sentir, i no només saber, que tots formen part d’un tot més gran que és la Terra, que tots formen part d’una gran família que és la humanitat. Hem de ser capaços de transcendir aquesta noció errònia d’un jo autoexistent i independent de la resta, superar la visió estreta i limitada de l’egocentrisme per centrar-nos en el nosaltres. Fins i tot, potser arribi un moment en el que termes com jo o observador desapareguin dels diccionaris; en el seu lloc hi trobarem nosaltres i participants. Doncs, tots som constantment participants i cocreadors de la realitat que ens envolta.

Necessitem urgentment connectar amb la nostra dimensió espiritual, la nostra qualitat humana, per integrar a dins nostre aquesta visió més amplia, una visió que no només podem trobar en els textos del taoisme, l’hinduisme i el budisme, així com entre els pobles indígenes, sinó que la trobem igualment expressada en la majoria dels ensenyaments místics del cristianisme, el judaisme i l’islam. En aquest sentit, les cosmovisions, per poder ser contemporànies, han de deixar-se transformar i per fer-ho, hem de ser capaços d’extraure la seva essència, la seva dimensió mística, recuperar, recollir i preservar la seva dimensió espiritual.