Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quan dimarts passat ens despertàvem amb la notícia que el Ministeri d’Hisenda estudiava que els pares tornessin el que havien desgravat per les seves aportacions a la concertada des de l’any 2015 es va crear de seguida una sensació de sorpresa i d’incredulitat. Què estava passant? Amb vertiginosa rapidesa, la notícia va esser divulgada als mitjans i va adquirir un ressò descomunal, que va provocar inquietud i preocupació. També tristor i enuig ratllant la indignació. No és casual i és lamentable que es vulguin aprofitar aquestes informacions per generar enfrontaments i recels, climes d’incertesa i desconcert, i més quan són propers l’inici dels processos d’escolarització i admissió d’alumnes en els centres escolars.

El sector va reaccionar ràpidament. Converses amb els ministeris d’Hisenda i d’Educació, exigència d’un pronunciament oficial de l’Agència Tributària i dels tècnics del ministeri perquè transmetessin tranquil·litat. Perquè, tot i que res no havia canviat, les notícies apuntaven en sentit rotundament contrari, a la cerca d’uns culpables:  els pares i mares, o qualsevol altra persona, que haguessin fet donacions a fundacions relacionades amb l’escola concertada. De sobte, les famílies que col·laboren amb entitats reconegudament legals es transformaven en presumptes defraudadors.

Quaranta-vuit hores més tard tot eren matisacions i missatges cridant a la calma, començant pel mateix ministeri amb una nota oficial. El senyor Miguel Àngel Mayo, coordinador a Catalunya del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA) feia unes declaracions inapel·lables: “¿Deben tener miedo los contribuyentes? Evidentemente no. Yo apelo a la tranquilidad. Ellos no tienen ninguna culpa de haber incluido en sus declaraciones de renta una deducción, máxime cuando han recibido un certificado del colegio”. En teniu un ampli recull d’aquesta qüestió al “FECC Informa Extraordinari” núm. 714 del dia 7 de febrer.

Però el mal ja estava fet. Un cop més, l’escola concertada rep un tractament que busca deshonorar-la. Sembla que tot s’hi val. Hem après una primera lliçó: surt ben barat desprestigiar i fins i tot difamar els milers de persones que hi treballen, els centenars de milers de pares que voluntàriament hi donen suport i, en general, tothom que hi confia.

On són les veus de suport públic, d’alè? En el millor dels casos, el silenci ha estat la reacció. Ha estat el sector el que s’ha bellugat per aturar el cop. Hem après una segona lliçó: ens hem trobat sols, massa sols. Donar suport públicament a l’escola concertada no és políticament correcte.

Hem de repassar una tercera lliçó. La del rigor en la gestió. Ja ho som, d’estrictes, però no podem baixar la guàrdia. El concert obliga l’escola a prestar el servei de l’ensenyament reglat en règim de gratuïtat a canvi de rebre de l’administració el finançament necessari de manera uniforme per a tots els centres, però no existeix cap garantia de suficiència. Aquest finançament ha estat deficitari des del primer dia, de forma manifesta i reconeguda per la pròpia administració. Però aquesta, que pot, no aporta solucions. És més còmode esperar que la realitat i les circumstàncies -que en el cas del finançament constitueixen flagrants incompliments dels mandats estatutaris, constitucionals i legals per part dels governs- vagin erosionant més els drets i les llibertats dels qui trien, dels qui gestionen i dels qui treballen a la concertada. Quin gran favor fa la passivitat de l’executiu i el silenci dels polítics a les organitzacions i sectors interessats a restringir l'escola concertada!

I havent repassat la tercera lliçó obrim la pàgina de la quarta. Llegim-ne el títol: ho haurem de fer tot només nosaltres? Les pàgines del temari no són en blanc, però ens agradaria acabar-les d’estudiar en equip, apel·lant a l’obligació dels poders públics a aportar solucions i dels polítics i altres sectors socials que fins ara ens han donat suport a ser públicament clars i contundents. Gosarà algú d’ells a respondre la pregunta que planteja el títol de la quarta lliçó? Ho estem esperant.

Podríem resumir una cinquena lliçó afirmant “ningú no ens vol!”. Però suspendríem si ho fessin. Un important segment de la societat tria el nostre projecte. Hi ha forces que no volen admetre aquesta realitat, però és més tossuda que elles. Continuarem prestant el nostre servei, perquè a casa nostra tothom hi té cabuda i més quan som reflex d’una pluralitat i d’una llibertat que a tots compromet, malgrat que sovint aquells que incompleixen les seves obligacions elementals en no dotar dels recursos adients els centres concertats siguin els primers en posar-los sota sospita. Apel·lem a l’honestedat, la confiança, el servei, i continuarem endavant exigint als governs que compleixen amb les seves obligacions. Perquè només és qüestió de voluntat.