Davant del període del debat pressupostari

Els darrers esdeveniments de la política catalana han posat sobre la taula, entre d’altres qüestions, els futurs pressupostos de la Generalitat. Uns comptes que haurien d’ajudar a pal·liar els efectes de la crisi econòmica, de la crisi social, de la inflació i de l’increment dels tipus d’interès que els experts auguren. Però sobre els que planeja l’ombra de la pròrroga pressupostària, una situació que es produiria en un escenari inflacionari i preus de l'energia que marquen perspectives econòmiques molt negatives, i que conduiria a no poder aplicar les polítiques públiques de cada Departament amb la intensitat que la societat en general i els diferents sectors econòmics i socials necessiten.

S’obre un període d’expectativa, de deliberació, per a que l’executiu posi sobre la taula les polítiques educatives i les preferències d’actuació, així com veure de quina manera l’aritmètica parlamentària, però també la decisió i la voluntat d’afrontar els grans comptes des del Govern, acabaran dibuixant l’escenari en què ens haurem de moure l’any vinent.

Si els reptes socials són enormes, tampoc són gens menyspreables els del món educatiu i, en particular, del sector concertat. Alguns han estat reconeguts i explicitats per les pròpies autoritats d’ensenyament. D’altres són reivindicació històrica del sector, derivada dels sistemàtics incompliments, per acció o omissió, de les actuacions que el nostre ordenament imposa a l’estat en general i a l’administració educativa en especial. Seria molt convenient i necessari un exercici de responsabilitat tant per part del Govern com de les forces parlamentàries ens el procés d’elaboració dels pressupostos que contribuís a assolir els tan anhelats equilibri i equanimitat en el Servei d’Educació de Catalunya, tot sense perjudici de l’exigible enfocament social dels comptes en general.

L’atenció a l’escolarització de l’alumnat amb necessitats educatives específiques exigeix el desenvolupament del decret de l’escola inclusiva, pràcticament paralitzat des de la seva aprovació, l’any 2017, així com les previsions del de preinscripció i matriculació. Tot plegat, unes disposicions que han de garantir que tot l’alumnat, però particularment l’alumnat amb necessitats educatives específiques, rebi l’atenció que mereix, que compti amb nombre d’hores d’atenció, dotades del personal docent, tècnic, de suport, i aplicar els principis de no-exclusió i d’accessibilitat sense barreres econòmiques. Els recursos han de ser proporcionals, universals, suficients, inicials i equitatius en tots els centres que configuren el Servei d’Educació de Catalunya. Es mantindrà la precarietat actual que tant greument afecta la viabilitat de les escoles, en especial les més socials, o s’atendrà i garantirà la suficient dotació pressupostària que aquest compromís exigeix?

El finançament de les places de 0 a 3 anys, necessita aplicar un finançament estable del funcionament del servei que en garanteixi la sostenibilitat econòmica dels centres que imparteixen aquesta etapa, públics o privats, i en especial l’anunciat increment del finançament de l’etapa d’I2.

Afrontar mesures significatives per erradicar l’infrafinançament dels centres concertats exigeix a la Generalitat de dotar el sistema educatiu dels recursos econòmics per garantir la suficiència econòmica derivada de la gratuïtat dels ensenyaments declarats gratuïts i universals. Perquè el concert no garanteix la gratuïtat de l'ensenyament, i en les actuals circumstàncies es fa difícil la viabilitat econòmica dels centres. Aquest infrafinançament alimenta la demagògia que es fa al voltant del cost de la plaça a la concertada, quan en realitat només es pot parlar d'equitat en un sistema en què el finançament estigui garantit en condicions d'igualtat per a totes les famílies. Els costos d'escolarització dels ensenyaments objecte de concert no haurien de ser en absolut un factor que incidís de manera determinant en la decisió dels pares a l'hora d'escollir escola de la seva preferència. I també s’ha d’acabar amb la tensió derivada d’aquesta realitat.

Les lleis de pressupostos tenen una funció específica, tant pel seu caràcter anual com, sobretot, perquè actualitzen cada any el contracte de confiança del Govern amb la seva majoria parlamentària i permet a l’oposició de criticar-lo i contraposar-hi la seva proposta. El joc de l’aritmètica parlamentària es converteix en determinant. El tractament pressupostari no ha resolt fins ara els greuges existents en el nostre sector. És d’esperar que, en benefici de la necessària i volguda pau social, el nou debat pressupostari que ara s’inicia no es converteixi en un mercadeig que ignori i conculqui drets i deures fonamentals consolidats, ni una realitat fruit d’una història de compromís de la societat civil amb l’educació ni que l’ensenyament concertat no sigui moneda de canvi de cap interès espuri i contrari a una realitat que es mesura en termes de pluralitat, convivència i democràcia.