Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La revista «El Pregó» en el seu darrer número (n. 373, 1/10/2009) es fa ressò d’un discurs no intrascendent, pronunciat a Roma a finals del curs passat (juny del 2009). Es tracta del discurs que el Secretari de la «Congregació per a la Educació Catòlica (per als Seminaris i Instituts d’Estudi)», mons. Jean-Louis Bruguès, va fer el juny passat als rectors dels seminaris pontificis en la reunió que fan cada any a Roma: per tant, en moment de consignes i no de fer volar coloms. «El Pregó» en fa un encertat comentari que signa Josep M. Totosaus, i que us recomano.

Si insisteixo sobre el tema és per dues raons: primerament per destacar la «claredat de conceptes» del discurs en qüestió, i en segon lloc per poder oferir des del blog un enllaç que permeti la lectura directa del text. El comentari de «El Prego» remet a la revista Adista, de difícil localització. Des d’aquí es facilita l’enllaç al blog de Sandro Magister on podreu trobar el discurs en diversos idiomes.

Un comentari detallat ens portaria molt lluny. Però sí que em permetré unes pinzellades perquè després cadascú jutgi per ell mateix.

Conseqüències de la «secularització»

Mons. Bruguès parteix d’una constatació: «la «secularización ha provocado en nuestros país un derrumbe de la cultura cristiana. Los jóvenes que se presentan en nuestros seminarios no conocen nada o casi nada de la doctrina católica, de la historia de la Iglesia y de sus costumbres». I proposa una solució a aquesta incultura dels nous seminaristes: «Personalmente, pienso en un año entero dedicado a la asimilación del Catecismo de la Iglesia Católica, el cual está presentado en la forma de un Compendio muy completo».

En cap moment mons. Bruguès no desfà la polisèmia del mot «secularitza­ció»..., i quan parla de «cultura cristiana» ho fa des d’un sentit reductiu (material o quantitatiu) com a simple equivalent de «bagatge de coneixements». Per tant, dient que s’enfonsa la «cultura cristiana», sembla voler dir que s’ha enfonsat «el coneixement de la doctrina cristiana, o del catecisme», la qual cosa –segons ell– es pot constatar fins i tot en els qui demanen entrar al seminari...

Hi ha constatacions que podem compartir plenament, Per exemple, quan diu: «El impacto con la secularización de nuestras sociedades ha transformado profundamente a nuestras Iglesias. Podríamos adelantar la hipótesis que hemos pasado de una Iglesia de "pertenencia", en la cual la fe era comunicada por el grupo de nacimiento, a una Iglesia de "convicción", en la que la fe se define como una elección personal y valiente, con frecuencia en oposición al grupo de origen. Este tránsito ha sido acompañado por variaciones numéricas impresionantes. A ojos vista, las presencias han disminuido en las iglesias, mas también en los seminarios.»

El que passa és que de l’observació dels mateixos fets objectius, en traiem conclusions contraposades. Per què deu ser?

Crec que decididament és hora de discerniments. Què és el que està guiant la present actuació de las jerarquia de l’Església? Què és el que impulsa aquesta reinterpretació restauracionista del Concili Vaticà II? Ho promou l’Esperit de Déu, o bé l’esperit d’una ideologia? Ens podem preguntar d’on ve aquest desfici i aquest rigor implacable per controlar la dissidència de pensament i de sensibilitats a l’interior de l’Església. Crec sincerament que és fruit de la por (per no dir del pànic) davant la que li està venint a l’Església. Davant la magnitud del canvi, opten pel no canvi o pel recanvi. (Aquí venen a tomb aquelles paraules del p. Lombardi: «No ens tots els canvis hi és present l’Esperit de Senyor, però en el ‘no-canvi’ segur que no hi és!»?

La feina dels promotors d’aquesta marxa enrere de l’Església és la de legitimar la seva manera d’actuar. Serà bona en la mesura que no n’hi hagi d’altres, o en la mesura que les altres visions de la realitat (del món i de l’Església) hagin estat «demonitzades». Amb aquest tipus d’actuacions de replegament l’Església corre el risc d’actuar com una «institució total», i convertir-se en el «gueto» que temia Rahner o en la «secta» que està denunciant Hans Küng.

Pensem en el clàssic Veure, Jutjar, Actuar: uns i altres podem llegir (veure) uns mateixos fets objectius, uns mateixos signes dels temps, però si a la hora de jutjar tenim criteris divergents ens trobaren inevitablement amb actuars contraposats. Els qui dins l’Església ocupen els llocs de poder i de decisió fan una lectura interessada (a favor seu) dels signes dels temps, és a dir, esbiaixada en favor seu, en favor dels qui en aquest moment determinat controlen el poder i per tant el sentit de la interpretació de la realitat. Algú objectarà amb una possible definició irònica de la ideologia: «Ideologia és aquella interpretació interessadament deformada de la realitat... que els altres acostumen a tenir». És en aquests interessos on trobarem la clau d’interpretació de les actuacions.

Diuen els bisbes francesos en la seva cèlebre Carta als catòlics de França: «Refusem tota nostàlgia d’èpoques passades, en les quals el principi d’autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situació que s’anomenava la cristiandat». Per a ells el tret cabdal i característic de la cristiandat era i és «el principi d’autoritat que s’imposava de manera indiscutible». Sense voler esmenar la plana als bisbes veïns, i fidel a la contraposició de Max Weber entre poder i autoritat, jo parlaria més aviat d’autoritarisme o de poder, més que no pas d’autoritat. Des d’aquesta perspectiva diria que l’índex d’actuacions de poder o autoritàries dins l’Església mesura amb precisió el grau d’enquistament de la institució dins els esquemes caducats del passat.

Hauríem de continuar perquè la perla del discurs, la trobarem en el tercer apartat, quan parla de «dues generacions, dos models d'Església». Avui, però, seria massa. Deixem-ho per demà. Continuarem, doncs, amb el tema estrella.