×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Feia estona que sonaven les sirenes del transatlàntic i els passatgers que havien acudit a coberta anaven omplint ordenadament els bots salvavides. Però la senyora marquesa, ben amoïnada, no era capaç de sortir del camarot. Tenia un problema i ben gros: no recordava a quina maleta havia posat les sabates que conjuntaven amb el vestit esport que es volia posar per a l’ocasió. Fins que, al cap de pocs minuts, l’aigua va venir a conjuntar-ho tot...

Doncs bé, avui hi ha moltes actuacions –o «no-actuacions»– eclesiàstiques que em recorden la marquesa del Titànic. No temo cap naufragi, certament, tot i que alguns puguin interpretar –i témer– com a naufragi l’enfonsament previsible d’unes formes petrificades del passat. Els  uns creuen que és una catàstrofe allò que d’altres consideren una esperança que triga massa.

Els qui, creients o no, es dediquen a analitzar «els signes dels temps» ho tenen clar: «ens trobem a l’alba d’una ruptura cultural al costat de la qual el Renaixement va ser no-res» (René Girard). Sense anar més lluny, diuen, en tenim un anunci en la crisi actual de la transmissió. És una crisi que podem constatar tant en la transmissió global de la cultura, com també en la transmissió específica de la fe.

La consigna que ve de dalt (del Vaticà i prou, no de més amunt!) és que per a defensar-nos del futur no hi ha res com parapetar-nos en el passat. Quan veig senyors vestits de vermell fent regirar baguls polsosos, per veure on havien desat canelobres, encensers, veritats, escapularis, casulles daurades, condemnes, capes pluvials i capes magnes, capells estranys, reclinatoris, palmatòries... no hi puc fer mes: em ve sempre al record «la marquesa del Titànic».

Recordo molt bé l’ensenyament de Jesús: «Tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles» (Mt 13,52). Però, no és ben estrany que un cap de casa només busqui (i només trobi) tantes coses velles i tan poques de noves?