He notat un cert neguit per saber qui era i què implicava l’elecció del Cardenal Prevost com a nou papa. I no només entre els catòlics sinó, per sorpresa meva, també en persones sense cap interès aparent en els afers de l’Església. Però considerant la deriva d’aquest món “liderat” per caps d’Estat amb mires curtes, interessos mesquins i discursos cada vegada més racistes i xenòfobs, crec que la veu del papa, també pels qui es consideren fora de l’Església, continua sent un far que marca el rumb en aigües turbulentes i tèrboles.
Fixem-nos com el govern americà ja celebrava el fet que el nou papa fos nascut a Chicago. Dies enrrere Macron s’havia reunit amb cardenals francesos. Meloni també fent moviments. Tots els mandataris jugant i fent alineacions com si es tractés d’un partit de futbol on uns guanyen i els altres perden. Evidentment que hi ha geopolítica en l’elecció d’un papa. Però aquestes mires del món no han de ser les de l’Església, la qual continua sent l’única institució mil·lenària amb vocació universal. El somni d’una Església nacionalista que tant sedueix al vicepresident Vance (d’aquí els seus coquetejos amb Rússia) sembla ser el que justament esberla la trajectòria vital d’aquest nou papa. Perquè Lleó XIV beu (i hi veu) des dues cosmovisions: l’anglosaxona (per naixement) i la llatinoamericana (Bisbe de Chiclayo, Perú). Dues maneres de veure el món que, donat el nostre passat colonial, relliguem la nova Amèrica amb el vell continent europeu. L’oportunitat d’un papa amb lligams amb Àsia o Àfrica haurà d’esperar, però de moment sembla recosir-se l’occident que Trump, amb els seus estirabots egòtics, ha fet trontollar per primera vegada després de mig segle.
És justament per aquesta deriva autocràtica i populista, no només el d’Amèrica del nord sinó també d’alguns estats europeus, que el nom de Lleó és un cert bàlsam. Lleó XIII, l’últim papa que va triar aquest nom, va ser un pontífex que es va trobar amb una situació nova (d’aquí que la seva encíclica es titulés Rerum Novarum, ‘de les coses noves’). A finals del segle XIX, la revolució industrial havia canviat el món per complet i havia generat unes dinàmiques on uns pocs capitalistes concentraven la major part de la riquesa, mentre una gran massa treballadora malvivia en ciutats industrials contaminades. Només cal llegir novel·les de Dickens com Oliver Twist per fer-ho avinent. Aquesta situació va portar a una polarització política i social extrema: amb un bàndol que defensava la propietat privada sense cap limitació (ultraliberalisme), i un altre que volia abolir-la a través de la violència (comunisme). En aquest context, el papa Lleó XIII va defensar una via intermèdia: refús contundent del comunisme, però limitació de la propietat privada a la seva funció social. Que els béns d’aquest món siguin posats a disposició de les persones, i no al servei dels interessos egoistes d’uns pocs. Un exemple pràctic: que tothom tingui un lloc digne on viure (més pràctic encara: té sentit que hi hagi gent sense casa i grans bancs propietaris de pisos buits i tapiats?).
La tria d’aquest nom ens dona l’esperança que aquest papa seguirà en aquest sentit la línia de l’estimat papa Francesc, que no és altra que la de la doctrina social de l’Església. La de defensar la llibertat de les persones i, al mateix temps, denunciar els excessos del capitalisme donat que tornem a trobar-nos enmig d’una nova revolució: la revolució digital. Una revolució que de ser ben conduïda ens pot portar nombrosos avantatges i progrés. Però que de ser conduïda com l’anterior revolució industrial del XIX pot generar els mateixos excessos: concentració de recursos en mans d’uns pocs (pensem en les oligarquies digitals, sobretot americanes), contaminació i crisi ecològica (com gestionem els residus generats d’aquest model digital i assegurem un model energètic sostenible), atur tecnològic (ara produït per la IA) o sostracció de drets (no penso tan en els laborals com els de privadesa).
Una revolució digital que il·lusiona a molts, però que pot ser només una il·lusió veient el que ens està portant aquest inici del segle XXI: crisis econòmiques greus com la del 2008, desastres ecològics, i guerres que s’estenen en el nostre món en les quals és fàcil veure-hi justament la pugna pels recursos que necessita aquesta indústria digital (pensem en com Rússia i Estats Units s’han repartit els recursos minerals (terres rares) d’Ucraïna). En aquest sentit, crec que aquest nou papa ens ha aportat ja en el seu primer discurs allò que el món sencer necessitava sentir. Una defensa clara i ferma de la pau. La “pau desarmada” va dir, perquè no quedi cap dubte a què ens referim. Una pau que parteix d’un món sense violència de cap tipus i que es posa a caminar cap a aquella Pau, aquella plenitud de vida que Jesús ens va prometre ja en aquest món. “Jesús es presentà enmig d’ells i els digué: «Pau a vosaltres.»”(Lc 24,36).
Temàtica
Grups
