Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

3. L'ECOLOGIA té una imprescindible dimensió moral

Avui no podem concebre l’ecologia sense tenir en compte totes i cadascuna de les seves dimensions; i n’és una la dimensió moral, que inclou quatre aspectes que el papa Francesc ha posat en relleu:
— En primer lloc, l’exigència d’un respecte absolut a l’ésser humà: ens cal «salvaguardar les condicions morals d’una autèntica ecologia humana», recordant que «l’autèntic desenvolupament humà posseeix un caràcter moral i suposa un ple respecte a la persona» (LS 5).
— En segon lloc, la necessitat de prolongar aquest respecte a tot ésser viu, sense cap excepció: «prestar atenció al món natural i tenir en compte la naturalesa de cada ésser i la seva mútua connexió en un sistema ordenat» (LS 5).
— En tercer lloc, el compromís de passar d’una concepció del conjunt de la natura com una possessió de l’ésser humà perquè en pugui disposar lliurement, a la valoració d’aquesta mateixa natura com una germana, a l’estil de sant Francesc d’Assís (LS 10-11).
— En quart lloc, el compromís d’aconseguir que el progrés científic i tècnic es-tigui acompanyat d’un continu progrés social i moral a l’abast de tots els ciutadans: «Els progressos científics més extraordinaris, les proeses tècniques més sorprenents i el creixement econòmic més prodigiós es giraran, en definitiva, contra l’home si no van acompanyats d’un autèntic progrés social i moral» (LS 4).
Tot al llarg de la lectura del pensament del papa Francesc haurem de recordar aquests quatre aspectes de la dimensió moral de l’ecologia, que ens permetran comprendre el sentit i l’abast de l’expressió ecologia integral, que és una expressió que el caracteritza. «En sant Francesc, hi descobrim fins a quin punt són insepara-bles la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior» (LS 10).

4. LA NATURA es degrada pel mal ús i per l'abús

Segons Francesc, la degradació de la natura està estretament vinculada a la cul-tura que modela la convivència humana. Per això, l’entorn natural està malparat per culpa del nostre comportament irresponsable; juntament amb l’entorn natural, l’entorn social també està malferit.
La causa d’aquesta contínua deterioració de l’entorn, la trobem en nosaltres mateixos, els éssers humans; sovint hem cregut que no existeixen veritats indiscu-tibles que guiïn les nostres vides, com si la llibertat humana no tingués límits.
Hem arribat a creure que som els amos del conjunt de la creació i que en podem fer allò que ens plagui, posant-la totalment al servei dels nostres interessos personals i sense tenir en compte les necessitats i els interessos dels altres.
En resum, actuem com si ningú pogués condicionar el nostre comportament. Ens imaginem que ningú no pot posar límits a la nostra llibertat i que el conjunt de la natura està al nostre servei exclusiu (cf. LS 2).
Francesc ha fet seves unes dures acusacions del patriarca ecumènic Bartomeu, que l’any 2012 havia gosat denunciar els pecats contra la creació i que havia invitat a pregar per tots els éssers humans que els cometen, sovint inconscients dels seus errors: «Els éssers humans destruïm la diversitat biològica creada per Déu: degra-dem la integritat de la Terra i contribuïm al canvi climàtic; despullem la Terra dels seus boscos naturals i destruïm les zones humides; contaminem les aigües, el sòl, l’aire. Tot això és pecat. Perquè un crim contra la natura és un crim contra nosaltres mateixos i un pecat contra Déu» (LS 8). Aquest pensament condueix Francesc a formular la mateixa conclusió a la qual el patriarca Bartomeu havia arribat: «Les arrels ètiques i espirituals dels problemes ambientals ens inviten a trobar solucions no tan sols en la tecnologia, sinó també en el canvi dels éssers humans. Si no ho féssim, n’afrontaríem només els símpto-mes» (LS 9).
Les actituds que obstrueixen el procés de canvi en el nostre model de compor-tament són conseqüència de la manca de reconeixement dels problemes i d’una indiferència generalitzada; sovint, també d’una cega confiança en les solucions tèc-niques. Ens cal impulsar una nova solidaritat universal per poder afrontar, tots junts, un desafiament que afecta tothom (cf. LS 14).