Vivim uns dies de tensió en relació amb l’educació i l’ensenyament en el nostre país, en realitat res nou, més aviat una conseqüència del que a parer meu hem sembrat.
No soc una experta amb currículum escolar, però si visc molt de prop l’escola i soc algú que des de fa trenta anys acompanyo a les persones quan la vida fa fallida, per motius molt diferents. I lluny de ser una realitat puntual cada vegada més és una realitat molt habitual.
Al que he anat observant amb tots aquests anys és el fet que hem educat més per la dependència que per l’autosuficiència, el fet que des de l’escola hem potenciat molt la idea de la felicitat més que la de l’esforç, la idea del dret més que la de la responsabilitat, la idea que no hi ha autoritat i que les accions no tenen conseqüència. Ja sé que m’exposo molt en compartir la meva visió, però és completament basada en l’acompanyament.
Avui el col·lectiu de l’escola reivindica el que creuen els seus drets, ja que el treball s’ha tornat molt complicat, però em pregunto sí el focus és correcte? Si veritablement el que importa és la qualitat i el contingut de l’ensenyança i de l’educació, o mantenir un sistema que no té futur, doncs quan eduquem més per la dependència que per l’autosuficiència, el sistema no podrà mantenir-se.
Diu Proverbis 22:6:
“Inicia el nen en el camí que ha de seguir:
ni quan sigui vell no se n'apartarà.”
Quin camí estem ensenyant a seguir? Quina societat volem tenir? Dependència o autosuficiència?
És temps que meditem en el nostre camí per veure quina és la veritable reivindicació, si tan sols demanar més recursos (dependència) o fer un canvi de rumb per educar a l'autosuficiència.
Des de la nostra petita realitat treballem per educar en l’autosuficiència.
Temàtica
Grups
