×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

refugees-1156245_640Miguel González“Pel que fa a la crisi migratòria i de refugiats, el Consell Europeu revisarà l’aplicació de les decisions ja adoptades i prepararà el terreny per a les futures decisions que s’adoptin en la seva pròxima sessió, al mes març”. Així es donava per tancada, després de sis hores de discussió, la qüestió dels refugiats en l’últim Consell Europeu (18 i 19 de febrer), el mateix en què s’obria la possibilitat que Gran Bretanya tracti diferent els seus ciutadans i la resta de persones comunitàries. O sigui, res. Pitjor, menys que res, perquè cada dia d’inacció significa més morts, més sofriment, més humiliació, més populisme xenòfob. Pitjor, perquè enmig de l’aparent indefinició i vaporositat del text oficial, es percep el clar canvi de llenguatge. Crisi migratòria per davant de crisi de refugiats. Amb una intenció clara: rebaixar i suavitzar qualsevol obligació jurídica de protegir i acollir.

Aquest mateix dia, la sala d’actes del centre cívic del barri vell de Bilbao es quedava petita per acollir totes les persones que havien respost a la improvisada crida per organitzar la marxa local del 27 de febrer, pels drets de les persones migrants i refugiades. M’expliquen que en altres ciutats va ser semblant. “Molta gent vol fer alguna cosa, almenys necessitem cridar contra tota aquesta indignitat”, deia una de les participants a la reunió. Tant de bo aquest dissabte els carrers escenifiquin el cop de colze a les costelles dels que prenen decisions. El que necessiten per sortir de la seva paràlisi. Cal reactivar l’onada de solidaritat que va sacsejar moltes consciències i va animar a l’assumpció de compromisos. Aquesta onada porta mesos en retrocés, i en la seva retirada deixa veure, enterrades sota la sorra, les restes del projecte europeu. Generem una nova onada, el dia 27, que reclami els drets de les persones refugiades i migrants.

**************************

En pocs mesos, el debat europeu ha fet un tomb impressionant. De negociar i comprometre’s amb l’acolliment de centenars de milers de persones, hem passat a tractar de taponar l’arribada de gent, a establir més dificultats per a l’accés legal i a endurir les condicions del reconeixement dels drets de protecció. De les 160.000 persones que el setembre de l’any passat ens vam comprometre a acollir, no arriben a 500 les que realment han estat reubicades. Una xifra semblant a les vides arrencades per la Mediterrània en les escasses vuit setmanes que portem d’any. 421. Es diu aviat. L’enumeració de mesures que en els últims mesos han posat sobre la taula, sia les institucions comunes o els estats membres, encaminades a restringir drets i compromisos amb les persones refugiades, són per tallar la respiració. Es paga la feina bruta a Turquia. 3.000 milions perquè impedeixi el pas a les persones que fugen de la guerra. Es pressiona Grècia i se li dóna un ultimàtum perquè impedeixi l’arribada de les embarcacions a les seves costes. Es convoca l’OTAN a vigilar les rutes de navegació, en teoria només per informar sobre les màfies. S’anuncien deportacions massives (Suècia). Es proposa que les persones refugiades vagin marcades amb polseres o pintin les portes de vermell (Cardiff i Middlesbrough). S’aproven lleis per confiscar els seus béns a partir de determinada quantitat, instaurant el “copagament humanitari” (Dinamarca i Suïssa). Es fa més difícil la reagrupació familiar (Dinamarca). Es discrimina en funció de la religió, impedint l’entrada a persones musulmanes (República Txeca i Eslovàquia). S’intenta limitar l’accés dels sol·licitants d’asil a determinats equipaments públics, com piscines (Coxyde, Bèlgica). Totes les anteriors són mesures promogudes per les autoritats. No inclouen els episodis d’hostilitat i fins i tot agressions que han estat protagonitzats per grups privats més o menys organitzats. Davant d’aquest horror, no puc deixar de portar al cor les paraules del papa Francesc en la seva homilia a Lampedusa, en el llunyà 2013, després de la tragèdia: “Demanem al Senyor la gràcia de plorar per la nostra indiferència, de plorar per la crueltat del nostre món, dels nostres propis cors i de tots els qui, en l’anonimat, prenen decisions socials i econòmiques que obren la porta a situacions tràgiques com aquesta. Ha plorat algú? Ha plorat algú avui en el nostre món?” Sortim el dia 27 als carrers, a plorar junts per tanta crueltat i a demanar que acabi d’una vegada.

********************************

Però, què explica que estiguem en aquesta situació? Per què en uns mesos el discurs de l’hospitalitat ha estat escombrat pel de l’hostilitat? La mateixa revista The Economist reconeix en el seu editorial del 6 de febrer que no es tracta d’un problema de capacitat tècnica. No ens movem amb xifres immanejables. Són semblants a les que Europa ha afrontat en altres moments de la seva història (després de la Segona Guerra Mundial, o amb el moviment de població de l’est a l’occident europeu, fins i tot en la Guerra dels Balcans). Som davant d’un problema polític. Es lamenta la editorialista que Alemanya i Suècia, en la seva aposta d’acollir, han estat abandonades a la seva sort per la resta de socis comunitaris. I això els ha creat situacions polítiques internes insostenibles, per causa de les quals han hagut de endurir les seves posicions. Els atemptats de París del novembre passat i els successos de la nit de Cap d’Any a Colònia han estat elements que han catalitzat el canvi de discurs i pràctica a Europa. La interessada i fal·laç -com ha quedat demostrat- identificació entre terrorisme i refugiats, i entre agressions sexuals, refugiats i islam, ha donat ales i arguments als populismes xenòfobs, que campen al seu aire en països de l’est, com Polònia i Hongria, compten amb força vibrant a França i estan prenent a Alemanya, Dinamarca i països nòrdics. Les forces democràtiques, amb la calculadora electoral a la mà, han permès que condicionin el debat. És com si haguessin abaixat el cap i comprat el seu discurs i el seu “marc narratiu”, esperant que la tempesta escampi, sense proposar ni defensar fermament els marcs ètics i el dret que han prevalgut des de després de la Segona Guerra Mundial. Si això no és “la pesta”, hauríem d’actuar com si ho fos, com el metge Rieux de l’obra de Camus.

Mentre a Europa la por a l’extrema dreta té paralitzada la majoria dels polítics més centrats de l’espectre ideològic, al Canadà, pràcticament s’està acabant de completar el compromís adoptat pel govern Trudeau de reassentar 25.000 sol·licitants d’asil. Alguns polítics espanyols, en la passada cursa electoral, deien que volien fer d’Espanya una mena de Dinamarca. Per què no intentem assemblar-nos en això al Canadà? Per cert, en els documents i propostes que uns i altres es van intercanviant en les negociacions postelectorals, només en un -en el de Podem- es fa alguna referència a la qüestió de l’asil. Sortim al carrer el dia 27 per exigir al govern en funcions que es mogui, i per dir als que formin el nou que la sort i els drets de les persones refugiades ens importen. I que si anem a noves eleccions, mirarem bé el que proposen al respecte.

****************************

Eliseo Martín va ser un soldat basc republicà durant la contesa civil espanyola. Després de caure ferit al principi de la guerra al front del Nord, va fugir del seu confinament i va arribar a Catalunya, on es va incorporar a la DECA. Allà també va ser ferit. Al febrer de 1939, França per fi va obrir la seva frontera davant la pressió dels centenars de milers de persones que fugien de la repressió franquista. La frontera havia estat tancada per ordres del president Daladier, que havia decretat l’expulsió del país de tots els “estrangers indesitjables” -en clara referència als refugiats espanyols. Ja a l’altra banda de la frontera, les persones fugides van ser allotjades en centres d’internament, en condicions miserables. Eliseo va passar per Sant Cebrià de Rosselló i va recalar a Gurs poc després. Era el meu avi matern. Fa cinc anys em vaig arribar amb la meva mare a Gurs, convertit avui en un monument a la memòria. Vaig sentir que a poc a poc un vel d’abatiment anava cobrint l’ànim de la mare. “Fill, això em porta records molt tristos. El teu avi va tornar de França sent una altra persona, van ser anys molt durs a casa”.

En la tradició bíblica, la memòria del sofriment és base i fonament de l’obligació ètica de l’hospitalitat. Sortim el dia 27 a recordar que, perquè vam ser refugiats, perquè vam ser acollits, perquè la nostra vulnerable condició va ser atesa, no podem donar l’esquena a tanta humanitat amenaçada. És un dret d’aquestes persones, és un deure nostre, jurídic i ètic.

refugees-1156245_640

Imatge extreta de: Pixabay