Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Albert Florensa. La pandèmia ens ha sorprès amb tres fets: a) no ho podem tot; b) tots estem relacionats entre nosaltres i amb la natura; c) hi ha gent que es lliura als altres més enllà de l’exigible.

a) No ho podem tot

Des del Renaixement, però definitivament a partir de mitjans del segle XVIII, la nostra societat ha cregut que la ciència i la tècnica ens deslliurarien de tots els constrenyiments de la natura, només era una qüestió de temps. Tant és així, que molts han començat a qualificar la vellesa de malaltia i ja es proven medicaments contra aquesta nova afecció. Més encara, fortunes de Silicon Valley estan dedicant grans quantitats de diners per aconseguir la immortalitat. Es parla de superar els límits biològics, fins i tot els cognitius, que caracteritzen l’home i d’aquesta manera iniciar una nova era per la humanitat: la del transhumanisme.

Però resulta que la cosa no és tan evident, i un virus ho ha palesat cruament: no ho podem tot. Quan semblava que l’aproximació heideggeriana a l’ésser humà com a «ésser per a la mort» esdevenia obsoleta, ha resultat que segueix essent suggeridora. Sí, teníem malalties incurables, però no pandèmies, i sense aquestes es pot disfressar millor la mort. Ara és molt difícil dissimular la nostra impotència, perquè fins i tot ens veiem obligats a transformar els espais d’oci en tanatoris.

És clar que hem de continuar investigant, ideant i construint, totes elles són característiques antropològiques, però, a la vegada hem de ser conscients de les nostres limitacions. Precisament aquesta consciència ens ajuda a esdevenir profundament humans. La vulnerabilitat fa que ens preguntem per la nostra existència i, a la vegada, ens fa més lliures a l’hora de respondre aquesta qüestió essencial. Saber-nos limitats també impedeix que ens autoexplotem –molt propi dels nostres temps ,com ens assenyala Byung-Chul Han- i molt possiblement ens obrirà el camí per no explotar els altres.

b) Tots estem relacionats entre nosaltres i amb la natura

Des dels anys vuitanta del segle passat, a les nostres societats ens han fet repetir dos mantras: «no hi ha societat, només individus», i «no hi ha alternativa» [al model de societat en la qual vivim]. El sociòleg Zygmunt Bauman afirma que en aquestes societats s’ha produït el fenomen de la privatització de la vida: tu i només tu t’has de treure les castanyes de foc; ningú es preocuparà de tu; no s’ha de perdre el temps ni amb l’altruisme, perquè estaràs perdent oportunitats, ni pensant, ni encara menys proposant altres models de societat, perquè també estaràs perdent el temps a més de les energies i el prestigi.

Un altre fet, la irrupció massiva de les pantalles a les nostres vides, està provocant que la mirada dels altres hagi perdut en bona part la capacitat d’esdevenir la font de l’ètica, de la qual ens parlava Emmanuel Lévinas.

I ara, al bell mig de la pandèmia, ens adonem que hem de vetllar els uns pels altres, que ens necessitem més que mai. Per això no sortim, ens posem mascaretes i renunciem amb dolor a acompanyar els nostres éssers estimats, fins i tot a l’hora de la seva mort: tot això per protegir-nos mútuament.

Donada la fragilitat del sistema complex que conforma les nostres economies, aquestes s’ensorren. A més, ja fa molt temps que al mercat, que és una bona eina si està controlada per unes bones mans, l’hem pervertit i ha esdevingut un déu implacable. Ara l’ídol fins i tot dicta justícia: el pobre ho és perquè vol, perquè qui treballa i s’esforça sempre té premi. Per això el déu mercat ens fa sospitar i odiar els pobres tal com denuncia Adela Cortina. El déu mercat és cínic: t’han fet fora de la feina amb 55 anys, quina gran oportunitat per reinventar-te. I també és babau, perquè no se’n adona que les cartes estan marcades abans de la partida, que, en arribar al món, tothom no rep el mateix premi en les loteries social i genètica.

La pandèmia ens obliga, si no volem patir una catàstrofe més gran que la de la pròpia pandèmia, a desobeir les restrictives lleis del mercat i a qüestionar els dogmes de les quals es deriven: haurem de compartir la riquesa i donar als qui no tinguin ni per habitar ni per viure.

Més encara, la pandèmia ens palesa de forma evident que la humanitat està connectada amb la resta del planeta. El mateix origen del virus, un anomenat «mercat humit», on els animals domèstics i salvatges s’amunteguen els uns sobre els altres en condicions deplorables, on excrements, sang i tot tipus de vísceres es barregen, és molt més que un símbol del poc respecte i de la poca cura que tenim els éssers humans amb els animals i el planeta en general. Caldrà repensar les nostres relacions amb la natura i la nostra necessària connexió amb ella. Haurem de revisar críticament, entre d’altres, certs models industrials d’agricultura, de ramaderia i de pesca; els nostres hàbits alimentaris; i la nostra avidesa d’energia i de recursos. El canvi climàtic, la contaminació i l’exhauriment de matèries primeres són exemples dels problemes que reclamen una nova relació dels éssers humans amb la natura.

c) Hi ha gent que es lliura als altres més enllà de l’exigible

En el punt més àlgid de la pandèmia, quan els hospitals estaven sobresaturats, quan faltava personal, quan no hi havia equips de protecció, la majoria dels seus professionals van anar més enllà del que els obligava la llei, fins i tot, del que els exigia l’ètica. Algunes i alguns van posar en perill les seves vides quan res més que les seves consciències podien obligar-los a fer-ho. Tant ens va impressionar el seu lliurament, que vàrem començar a aplaudir-los i, hores d’ara, els seguim aplaudint.

Preferiríem que ningú hagués d’arribar a aquests extrems i hauríem de vetllar perquè aquestes circumstàncies terribles no es tornessin a donar. Sabem, però, que existeix la probabilitat que, en un moment donat, la realitat ens plantegi l’opció de renunciar a allò que tenim tot el dret de conservar. Aquests que han renunciat han estat essencials pel seu treball concret, òbviament, però també per la seva exemplaritat, la qual ha provocat que altres en veure’ls també hi renunciessin.

I no només em refereixo als metges i les metgesses, i a les infermeres i els infermers. També a la resta del personal que fa possible el funcionament d’un hospital o d’una residència geriàtrica o d’aquelles institucions que acullen persones que necessiten de la cura i de la supervisió d’altres. També a molts científics lliurats de forma entusiasta a la recerca malgrat la seva incertesa laboral i econòmica. Sense oblidar-nos dels que han dut a terme els anomenats «treballs essencials». Tampoc vull deixar-me a tots els que per la seva situació sòcio-econòmica s’han hagut de posar a treballar en feines de risc que ningú no preferiria fer com, per exemple, els repartidors a domicili.

Deixant de banda els més qualificats i reconeguts, bona part dels qui formen els col·lectius que acabo d’assenyalar resten normalment invisibles, no reconeguts i mal pagats, és a dir, formen part dels que la nostra societat qualifica de «pringats» i «pringades», un terme que defineix bé aquells que en paraules d’Ignacio Ellacuría són capaços de «fer-se càrrec de la realitat», «carregar la realitat» i «encarregar-se de la realitat», en definitiva, els que són capaços de ficar les mans a la realitat i, òbviament, acaben «pringant-se».

Resulta que un col·lectiu format per molts «pringats» i encara més «pringades» ha esdevingut clau per defensar-nos de la pandèmia. Sense ells el desastre hagués estat molt més gran.

Quan revisem la Història descobrim que, quan les coses van mal dades, acostumen a ser els «pringats» i les «pringades» les que treballen, donen la cara i, a vegades, moren per tal que la resta ens en sortim. Cosa curiosa en una societat que lloa l’èxit i el reconeixement, i que sovint se’n burla dels que es lliuren gratuïtament i anònimament.

Es diu que la filosofia es fruit de la sorpresa i de la paraula. Sorpresa no en falta. La pandèmia ha manifestat l’erroni d’algunes concepcions del món que la nostra societat predicava com a indubtables: que ho podíem tot; que no necessitàvem a ningú més que a nosaltres mateixos; i que en cap circumstància no havíem de renunciar voluntàriament a res del que teníem dret ni, encara menys, lliurar-nos gratuïtament a ningú. També tenim la paraula. Aquests dies són molts els qui expressen diàfanament aquestes sorpreses. Això ens fa fer-nos càrrec de la realitat.

En els dies que seguiran haurem d’evitar caure en el parany de la distracció i caldrà estar atents als crits d’auxili dels que quedaran afectats econòmicament –els mateixos de sempre i uns quants més-, d’aquesta manera carregarem la realitat sobre les nostres espatlles.

I caldrà encarregar-nos de la realitat, que no és altra cosa que, al saber-nos vulnerables i estar qüestionats pel rostre dels altres, sentir-nos cridats inexcusablement a l’acció concreta.

Finalment, potser algunes i alguns es lliuraran als altres incondicionalment. Haurem de recolzar-los.

Imatge d’Ajay kumar SinghPixabay 

The post Les sorpreses de la pandèmia appeared first on Blog de CJ.