Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Darío MolláEls proposo que aquest matí seguim en la mateixa dinàmica de senzilla contemplació d’aquests dies anteriors. Es tracta d’acostar-nos a una escena de l’evangeli, de fixar-nos en algun detall senzill, d’assaborir-lo i aprofundir en ell. Hem parat esment especialment a frases de Jesús i en elles hem descobert un missatge de vida que, travessant el temps, també ens arriba a nosaltres.

Aquest matí escollim per a la nostra contemplació una de les aparicions de Jesús Ressuscitat, que narra l’evangelista Lluc en l’últim capítol del seu evangeli: l’aparició als apòstols. I dins d’aquesta aparició els proposo que ens centrem també en una frase de Jesús: «Teniu aquí res per a menjar?» (Lc 24,41). Possiblement els sorprengui la frase que escullo per la seva aparent intranscendència, fins i tot per la seva banalitat: és segurament la frase més senzilla i aparentment menys transcendent de tot el relat. Però, aprofundint en ella, quedarem encara més sorpresos per l’abast que té. D’entrada, vull constatar que és una frase molt humana i quotidiana, una pregunta que ens hem fet tots nosaltres molts cops a la vida; és, també, «una de tantes». El Jesús Ressuscitat és el Jesús humà, el glorificat és l’encarnat en la nostra humanitat.

Però abans d’entrar en la contemplació i l’aprofundiment d’aquesta frase, i de la mateixa manera que hem fet en dies anteriors, atenguem al conjunt de l’escena abans de contemplar els detalls, perquè així aquests agafaran el seu just valor. Això ens permetrà, a més, fer una constatació més general sobre les aparicions de Jesús Ressuscitat que em sembla important.

L’escena que contemplem i on se situa aquesta frase és una escena d’intimitat, de familiaritat, només coneguda per aquells que la viuen. Sense testimonis aliens als propis protagonistes. Ahir, en canvi, contemplàvem com l’escena de la crucifixió era una escena pública, en espai obert, a la vista de tothom. No deixem passar inadvertit aquest contrast: per una banda, la «publicitat», el caràcter públic, de la Crucifixió; per una altra banda, la «privacitat», el caràcter íntim, de les manifestacions del Ressuscitat, no només d’aquesta, sinó de totes les que apareixen a l’evangeli.

Aquest contrast és una dada d’un valor teològic profund sobre la forma de fer de Déu, sobre el seu estil tan diferent al nostre. Oi que nosaltres ho haguéssim fet (i ho fem!) just a l’inrevés. Haguéssim amagat tant com fos possible el fracàs i la humiliació de la Creu i haguéssim «publicitat» tant com fos possible el triomf i l’espectacularitat de la Resurrecció. La de Déu i la nostra són dues maneres diferents de fer perquè també són diferents les pretensions i les intencions de Déu i les nostres. La intenció de Déu és suscitar la fe, el reconeixement i l’acollida personal, la humilitat en la vida i en el seguiment; en canvi, les nostres pretensions serien i són fer patent la nostra victòria, convèncer impressionant, sumar quantitat sense importar qualitat.

La resurrecció de Jesús no és un fenomen espectacular, ple d’aparença, impressionant als sentits, tendent o capaç de fer callar en la seva potència i espectacularitat qualsevol argument dels enemics, o susceptible d’imposar-se amb una evidència literalment aclaparadora als dubtes dels amics. No. Es presenta amb la mateixa debilitat amb la que en el capítol segon de l’evangeli de Lluc es presenta el Salvador: com un nounat, necessitat de reconeixement i acollida per sobreviure i créixer. El Ressuscitat també necessita ser reconegut, acceptat i acollit per créixer al nostre cor... Així va ser l’obra de Déu, l’obra més gran de Déu, i així és i segueix sent.

Des de la contemplació i la meditació d’aquest misteri de senzillesa, discreció i fins i tot ocultament de la Resurrecció de Jesús, se’ns fa una crida important. Som cridats a entendre, acceptar i viure el misteriós, desconcertant i tants cops insuportable amagament del bé en el nostre món i la nostra història. El bé,
com a obra de Déu, acostuma a ser petit, senzill, dèbil, necessitat d’acollida per manifestar tot el seu poder i la seva força; davant d’un mal que apareix pertot arreu, poderós, innegable, anorreador. En aquest hi trobem el primer i elemental desafiament que ens planteja la nostra fe en la Resurrecció de Jesús: ser descobridors del bé ocult i dèbil, senzill i amagat, discret fins quasi la invisibilitat, que hi ha en la nostra humanitat i en el nostre món, perquè només descobrint-lo i acollint-lo, el farem créixer i li donarem la seva fecunditat plena.

Dit això, amb caràcter més genèric, intentarem aprofundir, des de fora cap a dins, en els sentits de la frase de Jesús.

(Seguir llegint…)

El sopar d’Emaús de Matthias Stom (Wikimedia Commons)

The post Recés de Setmana Santa (III). Dissabte sant: «Teniu aquí res per a menjar?» (Lc 24,41) appeared first on Blog de CJ.