Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Darío Mollá«Hi van crucificar Jesús amb els criminals, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra» (Lc 23,33)

En aquest matí de Divendres Sant els proposo que, en la nostra pregària, ens acostem al Calvari, aquell lloc fora de la ciutat on Jesús és crucificat, aplicant-li, després del procés civil i religiós, la mort dels esclaus. El gest de Jesús com a esclau que renta els peus dels seus deixebles, gest que contemplàvem ahir, no era, doncs un gest buit, una comèdia, un gest per a la galeria o un posat per a una fotografia virtual o per als pintors d’èpoques posteriors. El fet de Jesús de rentar els peus als seus deixebles és l’expressió d’una dinàmica de vida que comença amb l’Encarnació i culmina amb la mort: «Es va fer no res: prengué la condició d’esclau […] s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu» (Fil 2,6-8). Pren la condició d’esclau i mor com un esclau.

Els proposo, a més, que contemplem el Crucificat no des d’una certa llunyania o des d’una mesurada i còmoda distància, sinó que ens situem en la nostra contemplació amb Maria i amb les altres dones, al costat de la Creu (Jn 19,25), al seu peu, en aquesta distància curta en què és possible l’encontre cara a cara, el mirar i deixar-nos mirar, i en què també és possible l’escolta. Escolta de les paraules, si n’hi ha; paraules que pronuncia un home exhaust, i que per tant tot just són audibles per als més propers i impossibles de captar pels que se situen a distància. I escolta també del sofriment: de la respiració fatigosa i del gemec dolorós de qui pateix. Contemplar és apropar-se, contemplar és no perdre detall,
contemplar és romandre a l’escolta amb uns sentits oberts que serveixen de camí perquè transiti la gràcia cap a un cor receptiu. Proximitat i no llunyania, viure en proximitat i no en llunyania és la primera invitació d’aquest Divendres Sant. Proximitat a Jesús i als homes i dones d’aquest món; proximitat al Crucificat i a tants altres que pateixen. Ser cristià és apropar-se, no fer marrades quan es fan
presents en la nostra vida aquells que pateixen (Lc 10,29-37).

Apropar-se a la creu de Jesús aquell dia de Divendres Sant era físicament perillós per als seguidors de Jesús: per això la majoria van escapar, i algun altre va intentar seguir-lo a una calculada distància, tot i que va acabar negant-lo i allunyant-se tan aviat com va ser reconegut, després d’afirmar tres cops que no el coneixia. Avui, per a nosaltres, aquest acostament al Crucificat ja no és físicament perillós, però segueix sense ser fàcil ni còmode ni indiferent. Ja ens va bé la distància i, sobretot, la pressa. Veure de lluny, passar apressadament: tota una filosofia de la vida: la filosofia de la nostra forma de vida. Una filosofia que ens manté en el més superficial de l’existència humana i que, en impedir-nos o limitar-nos la solidaritat amb aquell que pateix, ens limita com a persones i ens incapacita com a cristians. Perquè la solidaritat gairebé sempre demana una marrada en el camí prefixat i una pèrdua del nostre temps «tan preciós».

En la proximitat veiem i escoltem, i potser també ens sorprenem, que la creu de Jesús no és l’única que hi ha aquesta tarda al Calvari. «Hi van crucificar Jesús amb els criminals, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra» (Lc 23,33). Aquesta esquerra i aquesta dreta que en el seu dia van demanar els fills del Zebedeu (Mc 10,37) són ocupades avui per dos criminals; bé és veritat que Jaume i Joan pensaven en unes altres circumstàncies ben diferents, en una altra glòria i en un altre tron. Jesús no ha volgut morir en solitari, ser l’únic centre de mirada i atenció. Aquell que va voler ser, des del principi, «un home qualsevol» (Fil 2,7) no ha volgut que contemplem la seva creu aïlladament d’altres creus, sinó emmarcat
per elles, situat entre elles. Ja ho havia profetitzat Isaïes en el seu Cant del Servent «ha estat comptat entre els malfactors» (Is 53,12) i Jesús va recordar expressament aquest versicle del profeta en el seu sermó del Sopar (Lc 22,37). El Jesús que mor, i la seva mateixa mort, no és, doncs, l’heroi excepcional, mig Déu mig home protagonista d’aquestes epopeies del món clàssic que busca ser admirat o cantat per les generacions futures; el Jesús que mor és el que ha unit el seu destí al de la humanitat, especialment al dels pobres i sofrents. El Jesús que, com va formular un teòleg, va viure amb «males companyies», mor també en mala companyia. La seva mort no és la mort heroica de l’heroi, sinó la mort
fosca de l’esclau. No mor per a ser admirat, sinó per donar la vida amb la seva mort (Jn 3,14-17). Jesús un de tants, la seva creu al costat d’unes altres: perquè,en el Calvari i en la nostra vida de cada dia, si el nostre propi dolor copa l’escena, què ens quedarà per a tenir compassió del món?

I tot aquest misteri de Divendres Sant, aquest Crucificat entre crucificats i aquesta creu entre creus, també ens qüestiona molt sobre les nostres cerques, les nostres imatges, les nostres expectatives de Déu.

On busquem Déu? Déu es fa present i visible en uns indrets molt peculiars de la història humana, fora dels circuits habituals o previstos, paradoxalment enmig de sofrents i exclosos. Hi és en la història humana, clar que hi és: però no el trobarem si no és la creu de Jesús la que ens fa d’indicador, el full de ruta, de les nostres recerques de Déu.

Com busquem Déu? Alguna cosa ens dirà sobre la recerca de Déu el diàleg entre els criminals i Jesús que escoltarem i meditarem en els punts següents, però d’entrada ja podem afirmar que si no hi ha proximitat i permanència «vora la Creu de Jesús» (Jn 19,25), es fa difícil escoltar no ja la seva paraula, sinó quelcom encara més important i decisiu: el batec d’un cor que en el seu amor incondicional per nosaltres s’entrega «fins a l’extrem» (Jn 13,1).

(Seguir llegint…)

Imatge extreta de: Pixabay

The post Recés de Setmana Santa (II). Divendres sant: «Avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23,43) appeared first on Blog de CJ.