Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Àngel MiretFa pocs dies vaig assistir a una reunió a Madrid, convocada per l’administració de l’estat, amb la presència de totes les comunitats autònomes i de les dues ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. El tema central de la trobada era buscar la manera de fer efectives unes sentències que, com a conseqüència de diferents recursos interposats per la Generalitat, conclouen que el govern de Catalunya és competent en una matèria de gran impacte social i mediàtic, associada a un pressupost rellevant i que, per analogia, segons interpretava l’estat, també podria ser competència de la resta de comunitats autònomes.

Plantejada així la qüestió, els representants de l’estat van donar veu a totes les comunitats perquè exposessin el seu punt de vista. La majoria van manifestar, d’una banda, que no coneixien les impugnacions de la Generalitat tot i que el plet feia anys que discorria pels jutjats, de l’altra, que es tractava d’una mala notícia i que era indispensable que el traspàs es fes amb prudència i sense presses, que calia crear una comissió d’estudi abans d’avançar en el traspàs, i que, en qualsevol cas, l’estat es fes càrrec de la coordinació. Finalment, que es tingués molt present que totes les comunitats havien d’oferir exactament el mateix als usuaris del servei en qüestió. Contraris a aquesta tesi es van situar únicament els governs de València, País Basc, Navarra, parcialment el de les Illes Balears i, naturalment, Catalunya.

Enquestes recents han assenyalat, a més, que una bona part de les comunitats autònomes no només no aspiren a més traspassos sinó que, per contra, voldrien retornar a l’estat algunes de les competències que ja tenen.

La dinàmica política i social majoritària a Catalunya camina, no obstant, en sentit oposat: desitja més autogovern i obtenir la transferència de noves competències. Des del principi de subsidiarietat ho considera, amb raó o sense, com un avanç democràtic.

Aquesta demanda s’hauria de considerar com una opció perfectament respectable i democràtica, a més de coherent amb la història d’Espanya. Quan es va redactar la Constitució Espanyola els legisladors van intentar diluir les històriques reivindicacions nacionals d’Euskadi i de Catalunya i, en menor mesura, de Galícia mitjançant el que es va denominar “cafè per a tothom”. I es van aprovar llavors Estatuts d’autonomia a entitats territorials com Madrid, la Rioja, Múrcia, etc. que no s’havien plantejat mai cap tipus de gestió dels seus interessos que no fos una pura descentralització administrativa.

La realitat, però, s’imposa finalment als desitjos dels legisladors constitucionals i aquesta reunió n’és un bon exemple. Però des de l’aprovació de la Constitució moltes comunitats, atiades per les polítiques irresponsables dels seus governants, han acabat fent de la comparació i dels suposats greuges amb Catalunya una de les seves raons de ser. Fixem-nos en el que abans apuntava: la majoria de comunitats no desitjaven la competència i el traspàs de recursos però remarcaven que, en cap cas, permetrien un tracte diferenciat.

Catalunya no ha estat aliena a aquesta realitat política i sociològica. La frustració provocada pel “cafè per a tothom”, en tant que Catalunya s’ha sentit nació i en cap cas regió com la majoria de comunitats autònomes, ha generat una voluntat constant de diferenciació, de desmarcar-se de la majoria i de construir un camí propi, que ha estat percebuda per una bona part de la població espanyola com insolidària o, fins i tot, com a reflex d’un sentiment de superioritat. Aquesta és una realitat que no es pot obviar si el que pretenem és buscar una solució, encara que sigui transitòria, a aquest conflicte secular entre Catalunya i la resta d’Espanya.

No podem oblidar, a més, que Catalunya ha estat un dels motors econòmics a Espanya, a més de liderar sovint l’avantguarda de les idees progressistes per raons molt diverses. Aquesta realitat ha generat en alguns catalans un sa orgull, però en altres un cert sentiment de superioritat que ha provocat que en una part de la població espanyola no únicament es desenvolupés un sentiment d’admiració cap a Catalunya, sinó també de gelosia i fins i tot de rebuig. Aquest rebuig produeix, al seu torn, una potenciació del sentiment català que “a Espanya no ens volen”. Hauríem entre tots d’aturar aquest cercle viciós de desconfiança que fa impossible qualsevol solució al conflicte.

Cal buscar solucions si no volem persistir en el bucle d’acció-reacció. Crec que és evident que la repressió i la judicialització no serviran per a res, és més, empitjoraran la situació i radicalitzaran les diferents opcions, però no és tampoc raonable tancar els ulls a una realitat complexa, en la qual el desig d’independència no arriba amb molta probabilitat al 50% de la població catalana. Cal renunciar, doncs, a la unilateralitat: li falta suport social suficient. Tampoc el referèndum pactat sigui possiblement, en aquest moment de crispació, el remei. D’una banda, perquè és més que probable que es produís una gran polarització, meitat a meitat de la població, i a més perquè en aquest escenari la renúncia o la imposició no generarien cap benefici a la convivència entre uns i altres.

Entre la independència i la recentralització hi hauria d’haver una solució intermèdia i raonable. M’atreveixo, doncs, a fer una proposta, en la qual ningú no quedaria del tot satisfet, però que podria ser útil per sortir de la situació actual i afrontar amb més serenitat i temps aquest conflicte històric i aparentment irresoluble.

Una estructura de gestió descentralitzada en diferents nivells per a la majoria de comunitats autònomes i el reconeixement nacional d’Euskadi i de Catalunya en la Constitució, que concretarien la seva vinculació amb la resta de l’Estat a través d’una estructura federal o confederal, reconeixement de competències exclusives en matèria de cultura, llengua i educació, un sistema de finançament més equilibrat i la renúncia per part dels partits polítics independentistes a la via unilateral.

Aquesta proposta no exclou ni pressuposa de cap manera que els independentistes renunciïn al seu desig d’aconseguir un Estat per mitjans democràtics.

I vull recordar una realitat als espanyols que puguin considerar aquesta proposta com una cessió inacceptable: països amb un gran sentiment patriòtic, com Suïssa o els Estats Units, conviuen amb estructures fortament descentralitzades. És a dir, el sentir-se espanyol no hauria d’anar necessàriament associat a un estat centralitzat ni a una única arrel castellana. I una altra als independentistes: cal reconèixer i acceptar la realitat, encara que sigui dolorosa i desagradable.

Ara bé, per poder obrir el marc de diàleg que permeti una negociació entre tots els actors polítics, caldrà trobar prèviament una solució a la qüestió dels presos després del judici que s’està celebrant.

Finalment: cal que tots baixem una mica el to de desqualificacions mútues, disminuïm la irritació i eliminem les males maneres de fer. Segur que amb aquesta actitud tot això serà una mica més senzill.

Imatge extreta de: Pixabay

The post Una proposta per a Catalunya i Espanya appeared first on Blog de CJ.