Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

“En veritat avui t’envio al món com si fossis una plaça forta,
una columna de ferro, un mur de bronze;
t’envio als sobirans, als poderosos, als caps religiosos,
al poble sencer.
Et faran la guerra, però no prevaldran,
Jo sóc amb tu per emparar-te, et dono la meva Paraula.”

Profecia de Jeremies, cap. I, vers. 18-19

L’encàrrec de Jahvé a Jeremies està expressant una crida molt forta. Una crida a ser llançat a l’existència amb un propòsit preconcebut. O sigui, està expressant una vocació. No és la descripció d’una elecció d’aquestes que algú pot prendre en la seva vida entre una bona opció o una altra de millor. Aquí no hi ha elecció. Perquè, qui triaria ser com una plaça forta enfront dels poders establerts? Ningú, ni fins i tot enmig de la bogeria. Així que el missatge tracta d’una vocació. La vocació no es tria. Només es descobreix. I s’hi pot ser fidel o no.

Què comporta aquesta vocació? La vocació té un element dialèctic i confrontatiu. En transcendir la metàfora de la ciutadella militar al terreny de la dialèctica, són les paraules, el missatge, la veu, allò que és fort, sòlid, ferri. Com en tota veritable dialèctica, en la vocació hi ha una confrontació amb allò altre percebut com a missatge enganyós, inautèntic, desviat, trampós.

Des d’aquest punt de vista dialèctic, la vocació és llum i lucidesa, la vocació revela i desvela. Per això no es tria, esdevé ella mateixa per ser acollida.

El contingut d’aquesta confrontació es realitza en un resistir. És sostenir la confrontació. Sostenir el ser d’allò amagat, de l’ocultat, de l’oblidat, el descartat, el rebutjat. Sostenir Déu mateix, potser. Tot allò que és el veritablement altre, l’oposat a les promeses hegemòniques de felicitat posades en el poder, el prestigi i la riquesa.

Aquesta vocació no cau en el victimisme. Aquesta vocació no envia “com xai enmig de llops” i ja està. Qui és cridat no és un kamikaze, un peó suïcida. No hi ha sacrifici, holocaust o hecatombe. Aquesta vocació és per a la vida, per viure, tot i que durant la confrontació i la dialèctica es consumeixi la vida.

La plaça forta amaga un racó senzill, un carreró sense sortida segurament, que representa també el lloc del cultiu i l’aliment de la resistència. Un lloc que és la meva llar i que sosté. Que és aquí però no és d’aquest altre món. La plaça forta íntima en que sóc, visc, penso i estimo. On i quan recupero l’alè, la sustentació. La carreró a l’ombra on reposo amb els meus, amb la meva gent, amb qui m’acompanya incansablement en la vocació.

La vocació és difícil sovint, després de tot. Sostenir i sostenir-se en la dialèctica és una tasca per a tota la vida, per sempre. A llarg termini. No obstant això, la vocació no és només meva, ni tan sols solitària. És individual, tal vegada, tot i que no exclusiva. La vocació no entotsola, ni aïlla. La vocació requereix aliança i comunitat.

El més difícil d’admetre és allò pel qual resulta irrenunciable la vocació una vegada descoberta: que implica la capacitat del profeta. “Ets capaç, et dono la meva Paraula.” Llavors, no hi ha discussió possible.

[Imatge de 愚木混株 Cdd20Pixabay]

The post Llegint Jeremies appeared first on Blog CJ.