Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Xavier CasanovasQuan es va votar la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea es van poder escoltar declaracions de ministres d’economia dels seus diferents països oferint rebaixes fiscals a les entitats financeres amb seu a Londres que volien establir-se en un país de la UE. En declaracions a mitjans de comunicació, portaveus de bancs d’inversió arribaven a afirmar de manera clarament cínica: “És pràcticament una subhasta basada en veure quin país dóna més avantatges fiscals dins d’un marc regulador europeu. El problema és com explicar-ho en un context de pujada general d’impostos i retallades de despesa social en aquests mateixos països”

Serveixi aquesta anècdota real per a entendre la pertinència d’abordar la qüestió dels impostos davant de les eleccions al Parlament Europeu d’aquest diumenge. El que s’ha viscut a Europa els darrers cinc anys ha estat d’una gran importància en matèria de fiscalitat.

D’una banda, els països europeus tenen cada cop més dificultat per fer tributar la riquesa, sigui aquesta en forma de beneficis empresarials o de rendiments del capital i patrimoni. Un recent informe de la Fundació IEB de la Universitat de Barcelona recull les següents dades: el 40% dels beneficis de les multinacionals i el 8% de la riquesa financera de les llars –el 80% de la qual correspon al 0,1% de la població– tributa en paradisos fiscals. Això trenca tot principi d’equitat del nostre sistema fiscal i el fa clarament regressiu i injust.

D’altra banda, des de l’escàndol de #LuxLeaks (2014) i de les filtracions dels #PanamaPapers (2016) i dels #ParadisePapers (2017) el Parlament Europeu es va posar les piles i va impulsar respectives comissions d’investigació que busquessin depuració de responsabilitats i engeguessin les iniciatives necessàries per a resoldre i avançar cap a més i millor justícia fiscal. El que hem vist, però, és que la única eina que es té per a combatre aquesta qüestió passa per esgrimir la lliure competència com a pilar fonamental del mercat únic –i d’aquí la multa de 13.000 milions de dollars a Irlanda per no cobrar els impostos que tocaria al gegant d’Apple–. Però la manca d’unanimitat i responsabilitat compartida en el sí de la UE està impedint tirar endavant iniciatives, des de la històrica demanda de l’Impost de Transaccions Financeres (ITF) fins als impostos a l’economia digital o la base imposable consolidada comuna en l’impost de societats (BICCIS), que al ser relatives a la fiscalitat poden ser bloquejades tenint tan sols un país en contra. L’exigència d’unanimitat en la presa de decisions vinculades als impostos està paralitzant tota iniciativa a nivell europeu. Que es pugui avançar amb tan sols una majoria qualificada es clau per fer avançar Europa en harmonització fiscal.

Un dels debats més encesos en aquests darrers cinc anys al Parlament, i en el sí de la Comissió, ha estat el relatiu a la llista europea oficial de Paradisos fiscals. Publicada per primer cop el desembre de 2017, no sense controvèrsia, ha estat recentment modificada deixant-la en tan sols 12 països, anomenats “no cooperatius”. Els criteris per a entrar en aquesta llista són molt laxes i les sancions als països que en formen part poc clares i gens amenaçadores. Entre aquests no es troben famosos caus fiscals com Panamà, l’Estat de Delaware (als Estats Units) o la mateixa Andorra. S’ha fet en base a uns criteris que, com diu Oxfam Intermon, si els apliquéssim als mateixos països de la UE caldria fer-hi entrar també països com Holanda, Irlanda, Luxemburg, Malta o Xipre. Per tant, una llista que és poc útil per a lluitar contra els paradisos fiscals i que té la hipocresia de no autoexaminar la realitat en el sí de la UE.

Això no treu que en matèria d’impostos a les empreses s’hagi avançat, en part, amb el gradual desplegament del projecte BEPS de la OCDE –per a l’harmonització de les bases imposables en l’impost de societats– o en l’establiment del Country by country report –l’obligació a les empreses de presentar a les seves hisendes el desglossat de les seves facturacions, treballadors i impostos pagats en cada país–. De totes maneres, el camí a recórrer és molt llarg i la realitat decreixent de la recaptació impositiva clarament urgent. Segons dades de la mateixa Comissió Europea, les grans tecnològiques (Google, Amazon, Apple, etc.) tenen una pressió fiscal mitjana del 9,5% mentre que la resta d’empreses estan entorn al 23,2%. Les fuites d’euros són abundants.

Sembla que avancem massa feixugament en una matèria en la que ens juguem el futur de l’Estat del Benestar a Europa. La globalització i els canvis que està provocant l’economia digital van a una velocitat de vertigen comparada amb la lentitud d’una Europa que tan sols sembla trobar acords de mínims quan veus les orelles del llop. La creixent desigualtat, l’erosió de les classes mitjanes i un malestar econòmic creixent que es transforma en propostes electorals desafectes al projecte europeu, obliguen a pensar molt bé el vot d’aquest diumenge. Del resultat d’aquestes eleccions al Parlament Europeu en dependran decisions tant importants com qui serà el proper president/a de la Comissió Europea, els seus nous comissionats i si hi haurà una majoria suficient que vagi en la direcció d’una Europa més social i solidària, o si seguim en la dinàmica de club d’estats enfrontats i en disputa permanent per veure qui és el més llest de la classe i així treure’n profit particular.

Imatge de Christine Schmidt a Pixabay 

The post Fuga d’impostos a Europa. Hi haurà qui ho aturi després de diumenge? appeared first on Blog de CJ.