Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En l’últim any Estats Units ha experimentat més casos de COVID-19, incloent-hi més morts, que qualsevol altre país. Encara que gairebé la meitat de la població ha rebut la vacuna i el país té prou dosi per vacunar tots els altres, el fet és que el nombre de persones que la demanen està disminuint. És veritat que hi ha menys casos, però al mateix temps moltes persones, especialment els joves adults, han deixat de prendre precaucions i es posen en circumstàncies arriscades, sense mascaretes. Els sembla que la pandèmia ha conclòs. Com es pot explicar aquest fenomen típicament americà? En una paraula: l’individualisme.

Es pot dir que l’individualisme té les seves arrels al segle XVI amb la reforma protestant. L’Edat Mitjana era una època que donava més èmfasi a la col·lectivitat. Els llogarets i pobles existien per donar seguretat i defensa; l’Església destacava allò comunal, que la salvació es trobava en relacionar-se amb la comunitat. El pitjor càstig era l’excomunió o trobar-se fora de la comunitat de l’Església. Els protestants que volien reformar l’Església i tot el sistema polític emfatitzaven més la comunicació directa de l’home amb Déu. Tothom podia mantenir les seves pròpies creences i les seves idees segons la seva consciència. Va ser la recerca de la llibertat personal que va impulsar la colonització de l’Amèrica de Nord. Cadascuna de les tretze colònies era diferent, amb la seva pròpia religió majoritària i la seva forma de govern. Els pobles es van quedar petits perquè cada home o cada família havia d’apoderar-se de la seva pròpia finca. Des del principi hi havia un moviment cap a la perifèria, cap a l’oest, buscant més espai, més llibertat. Es va desenvolupar una falta de confiança en qualsevol forma de govern, especialment a les zones frontereres. Li tocava a cada home protegir la seva família i la seva llar.

L’individualisme protestant es va combinar en aliança fatal amb l’esclavitud institucional dels negres africans. Els terratinents de sud-est dels EUA constataven que era el seu dret donat per Déu i com a ciutadans lliures, tenir esclaus. Després de la Guerra Civil, basaven el racisme sistemàtic en els seus drets individuals. Mantenien que la seva posició i la dels negres era ordenada per Déu. Usaven la força per impedir que les persones negres exercissin els seus propis drets. Lluitaven amb tot el seu poder polític, i de vegades amb armes, contra qualsevol grup que se’ls oposés, fossin negres, fossin immigrants o fossin “liberals”. Fins ara han pogut comptar amb el suport de l’Església “evangèlica”, que realment no és una sola església sinó congregacions individuals, moltes vegades dependents d’un pastor particular. Els evangèlics són majoritàriament, gairebé tots, blancs, d’educació limitada i de classe treballadora. El que es pot dir de tot aquest grup de gent és que no els agrada el canvi. Tenen por de ser desplaçats, marginats per l’economia moderna i reemplaçats com a població majoritària. Els sembla que el país no serà el mateix, el seu, sinó d’altres. El seu gran heroi era l’expresident Trump.

La major part de la gent que pertany a aquests grups viu al sud i el centre dels Estats Units. S’han unit amb uns quants supremacistes blancs, antisemites, llibertaris i partidaris de l’extrema dreta, per formar el bloc dominant del Partit Republicà. Des del principi de la pandèmia, encapçalats per l’expresident, han fet tot el possible per negar-ne l’existència. Seguien les seves vides normals, sense portar mascareta, sense evitar grans reunions, sense mantenir la distància recomanada. Van protestar quan el govern va ordenar tancar els bars i restaurants, van posar demandes als tribunals quan van haver de tancar les esglésies, fins i tot van amenaçar amb armes als que volien complir amb els mandats. Aquestes mesures, segons ells, perquè les imposaven els governs federals i estatals, els prohibien exercir els seus drets individuals. El virus va atacar primer als centres de població i així, com que no els afectava, es creien que serien immunes. Déu els protegia. Però al llarg del temps ells també es van trobar sota atac. No obstant, seguien negant-ho.

Llavors vam arribar a la vacuna. Potser l’únic gran èxit de l’administració Trump era el desenvolupament i producció de la vacuna en tan poc temps. Va ser un exemple de cooperació entre diverses empreses i diversos països. Tot i el miracle de la vacuna, no existia un pla per distribuir-la. Li va tocar a l’administració Biden començar a posar-la als braços de la gent i allà va sorgir el problema. Molts dels republicans eren escèptics; tenien dubtes sobre la seguretat de la vacuna, o si funcionaria bé. No veuen encara el perill del virus, protesten contra el “mandat” del govern, tenen por de ficar substàncies estranyes al seu cos. Mil excuses, però en el fons hi ha el fet que el seu heroi, Trump, no els havia dit que es vacunessin, tot i que ell i la seva dona es van posar la vacuna abans que ningú. Ho van fer en secret a la Casa Blanca. No obstant això, per als seus sequaços tot és un complot dels demòcrates. La meitat dels que van votar per Trump han declarat que, per una raó o una altra, no es vacunaran. En canvi, gairebé tots els que van votar per Biden o s’han vacunat ja o han dit que sí que ho faran.

L’individualisme pot ser alguna cosa bona en certes circumstàncies. El desenvolupament econòmic no hauria estat possible sense la iniciativa individual. Les grans innovacions, invencions, treballs artístics, i obres escrites s’han produït perquè un individu tenia una idea que volia realitzar. No obstant, l’individualisme nega la importància de la comunitat; de vegades, fins i tot, l’existència de l’altre. No es té en compte el benestar de tots. La campanya per portar mascareta emfatitzava la meta de protegir els altres i no només a un mateix. Igual amb la vacuna, la distància social, el tancament de botigues, bars i restaurants, la cancel·lació de jocs esportius. Era gairebé impensable la reacció dels que declaraven que volien protegir la seva llibertat. Marxaven pels carrers, portaven armes de foc, fins a formar un pla per segrestar el governador de l’estat de Michigan. El seu enuig i frustració es van veure en la invasió del Capitoli a Washington el gener, quan van amenaçar el Congrés i van matar policies, tot en nom de la llibertat i de la gran mentida que el seu heroi havia perdut les eleccions per frau.

No hi ha dubte que la llibertat personal és un do de Déu. Som lliures per escollir el bé o el mal, el pecat o la misericòrdia de Déu. Però Jesús ens va ensenyar que tenim la responsabilitat també pel nostre veí. No podem abandonar-lo en les seves necessitats. El manament de Jesús és que ens estimem els uns als altres, que els estimem com a nosaltres mateixos. No tenim la llibertat per posar-los en perill de mort, per deixar-los a la seva sort. L’individualisme té límits. S’acaba quan som davant d’una pandèmia que fa emmalaltir greument i podem infectar els altres sense adonar-nos-en. Fins i tot el papa Francesc ens ha dit que vacunar-se és una responsabilitat moral. Molts dels meus paisans estatunidencs no saben com tenir cura d’altres éssers humans: deixen la seva gent gran en la soledat i la privació; abandonen als seus nens i nenes al carrer o a mercè de la fam o de l’explotació sexual; passen de llarg davant de la desgràcia de tantes persones sense casa en un país ple de riquesa; tracten els migrants i refugiats com si no fossin humans…

La pandèmia i la vacuna ens han dividit i seguiran dividint-nos. Però és l’última manifestació d’una divisió que va començar a florir fa segles. Continuem pensant que no necessitem els uns dels altres, que podem viure aïllats en un món petit. Això no és la realitat, ni tampoc el desafiament cristià. No és la veritat.

[Imatge de Gerd AltmannPixabay]

The post Antivacunes o com la vacuna ha dividit Estats Units appeared first on Blog CJ.