Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L’altre dia en Llorenç, el fill menut d’uns bons amics, em recita un poema après a l’escola:

Quan bufa la tramuntana,
i el vaixells resten a port,
una festa fan les gambes,
les cloïsses i el turbó.
 
I es queda tant panxo. I jo somric, i em dic: quina saviesa! Tants segles d’estudi sobre la qüestió ètica resumits en una breu estrofa d’un poema infantil: mai bufa el vent favorable per a tot, ni per a tots! O amb la dita popular: mai plou a gust de tothom! O encara, d’altre manera, tot té avantatges i inconvenients. O formulat de manera més abstracta i complexa: la tutela d’un valor genera sempre contravalors perquè, malauradament, les situacions de la vida mai són senzilles.
 
I això, simplement això, cal saber-ho i assumir-ho. I és ben difícil. És el contrari del perfeccionisme, o del fonamentalisme, o del rigorisme, de qualsevol d’aquests “ismes” que denunciem però que tant ens costa reconèixer en nosaltres mateixos i en les coses que ens passen.
 
Sempre esperem la “nostra” ventada, la “nostra” pluja, el “nostre” avantatge. És difícil prendre’s els esdeveniments amb calma, amb serenor, per tal de destriar-ne el que aporten de positiu i a qui, i el que comporten de negatiu i per a qui. Un qui o un per a qui que també és, de vegades, un mateix. I saber optar amb lucidesa, sabent el que hi guanyarem, però també el que s’hi perdrà. I saber-ho fer amb prudència, afavorint el valor més alt, el que més convé, en detriment d’aquell que, en el cas concret, és menys important, o urgent. I fer-ho amb fermesa, dient-nos que, al capdavall, són coses que passen. I seguir fent camí.
 

Molts dels debats que ens envolten, socials, polítics, eclesials, em semblen, sovint, mancats d’aquest esforç de destriament, mancats de la consciència que el que afavoreix uns aspectes segurament en desafavorirà uns altres. I mancats d’aquesta consciència, els debats em semblen esdevenir diàlegs de sords.