Jesús mateix va classificar els oients de la Paraula que ell mateix sembrava en el cor de les persones, segons la disposició de fons que hi havia en ells: els que -vora el camí- estaven mancats de terra bona; els qui tenien el cor com un pedregar que impedia el creixement de la llavor, o ple de cards que ofegaven el fruit. No és difícil traduir aquestes metàfores a la situació actual.
Els de la vora el camí, sense terra fèrtil a sota, seria la gran gentada que pensa a l’inrevés del Salm 72, que diu: “per a mi és bo d’ estar prop de Déu”. Ells pensen: “no cal ni Déu ni religió per viure feliços”. Avui, el testimoni dels creients prou els hi diu que sense Déu, la vida és mancada no només pel que té de sofriment, sinó també per la manca de sentit que tindria la joia de viure.
Els que no tenen terra fèrtil a sota perquè son pedregar, no tenen arrels. No tenen aquella capacitat d’escoltar una Paraula vinguda de més enllà del món material: una Paraula que ve de l’Amor infinit que Déu ens té.
Hi ha després els qui no escolten com cal perquè estan sota les preocupacions d’aquest món i tenen una visió molt negativa de la vida; o perquè estimen un gènere de vida segons les riqueses, el poder o l’èxit. Llavors, el seu viure queda molt lluny de la paraula de l’Evangeli.
Quin cor ens cal, per tant, per ser escoltadors de la Paraula i capaços de posar-la en pràctica en la vida? Ens cal un cor pobre de cobdícies i de desitjos egoïstes: obert a l’Amor que es comunica de Déu a nosaltres i de nosaltres als altres. Ens cal un cor net de preocupacions: un cor que en definitiva confii que Déu Pare fa que Jesús travessi la la mort envers una vida feta en comú unió amb el Pare i amb nosaltres, en un mateix Esperit de Veritat i d’Amor.
El sord que li porten a Jesús és objecte de la capacitat que el Mestre té de guarir-lo i –per obtenir aquesta finalitat-- és objecte d’una sèrie d’accions de Jesús que van del visible a l’invisible; de les accions visibles de tocar la llengua del sord amb saliva i de les paraules audibles que li diuen “Obre’t”, fins a la guarició que comporta la rebuda de la força de l’Amor diví. És que Jesús actúa en una comunitat de fe visible on hi ha sagraments i paraules que ens revelen on és l’Evangeli transcendent: la bona notícia que salva.
Perquè, en el cristianisme, tenim la iniciativa de Crist de tocar-nos visiblement i de parlar-nos (és la visibilitat de la sacramentalitat cristiana) i la part invisible que no és altre sinó l’amor del Crist que s’inclina per fer-nos reeixir fins al regal de la comunió amb la vida de Déu.
Els de la vora el camí, sense terra fèrtil a sota, seria la gran gentada que pensa a l’inrevés del Salm 72, que diu: “per a mi és bo d’ estar prop de Déu”. Ells pensen: “no cal ni Déu ni religió per viure feliços”. Avui, el testimoni dels creients prou els hi diu que sense Déu, la vida és mancada no només pel que té de sofriment, sinó també per la manca de sentit que tindria la joia de viure.
Els que no tenen terra fèrtil a sota perquè son pedregar, no tenen arrels. No tenen aquella capacitat d’escoltar una Paraula vinguda de més enllà del món material: una Paraula que ve de l’Amor infinit que Déu ens té.
Hi ha després els qui no escolten com cal perquè estan sota les preocupacions d’aquest món i tenen una visió molt negativa de la vida; o perquè estimen un gènere de vida segons les riqueses, el poder o l’èxit. Llavors, el seu viure queda molt lluny de la paraula de l’Evangeli.
Quin cor ens cal, per tant, per ser escoltadors de la Paraula i capaços de posar-la en pràctica en la vida? Ens cal un cor pobre de cobdícies i de desitjos egoïstes: obert a l’Amor que es comunica de Déu a nosaltres i de nosaltres als altres. Ens cal un cor net de preocupacions: un cor que en definitiva confii que Déu Pare fa que Jesús travessi la la mort envers una vida feta en comú unió amb el Pare i amb nosaltres, en un mateix Esperit de Veritat i d’Amor.
El sord que li porten a Jesús és objecte de la capacitat que el Mestre té de guarir-lo i –per obtenir aquesta finalitat-- és objecte d’una sèrie d’accions de Jesús que van del visible a l’invisible; de les accions visibles de tocar la llengua del sord amb saliva i de les paraules audibles que li diuen “Obre’t”, fins a la guarició que comporta la rebuda de la força de l’Amor diví. És que Jesús actúa en una comunitat de fe visible on hi ha sagraments i paraules que ens revelen on és l’Evangeli transcendent: la bona notícia que salva.
Perquè, en el cristianisme, tenim la iniciativa de Crist de tocar-nos visiblement i de parlar-nos (és la visibilitat de la sacramentalitat cristiana) i la part invisible que no és altre sinó l’amor del Crist que s’inclina per fer-nos reeixir fins al regal de la comunió amb la vida de Déu.
Enllaç extern
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.