Si hagués d'escollir una sola frase del papa Lleó XIV durant la seva visita a Espanya i Catalunya, probablement no seria cap referència a la identitat cristiana ni a la necessitat de defensar la fe. Escolliria aquesta: "La idolatria del benefici i del rendiment, l'afany de produir sempre i de ser guanyadors, així com el culte a la pròpia imatge, són anestèsics que adormen la nostra consciència."
Costa trobar una crítica més clara al model de societat que hem construït. Durant tota la visita, el Papa ha insistit que no és possible oblidar els pobres sense abandonar el corrent viu de l'Evangeli; que cal sortir de l'egoisme, de la indiferència i d'una fe còmoda i privada; que la religió no és un museu del passat, sinó una força al servei del bé comú.
Per això, resulta inevitable una certa incomoditat davant la mateixa posada en escena de la visita. Pantalles gegants, patrocinis milionaris, dispositius espectaculars, retransmissions constants i una fascinació gairebé acrítica per la figura del pontífex. Allò que el mateix Lleó XIV advertia que cal evitar: substituir el discerniment per l'excitació col·lectiva i convertir l'emoció en criteri de veritat. I em pregunto: per què necessitem convertir la fe en un gran esdeveniment?
Durant el pas del papamòbil per Barcelona, comentant-ho amb companyes d'Alcem la Veu, la Pili Calle va dir una frase que encara em ressona: "Això sembla l'escena del vedell d'or."
El llibre de l'Èxode explica que Moisès puja al Sinaí per trobar-se amb Déu. Sovint recordem aquell episodi perquè hi rep les taules de la Llei, però abans dels manaments hi ha una experiència. El Sinaí és una escola de llibertat: Moisès no hi puja per rebre un reglament moral, sinó una manera nova d'habitar el món. Aquesta intuïció travessa moltes tradicions espirituals: el Misteri no es posseeix.
Potser aquesta escena continua repetint-se avui. Cada vegada que el cristianisme es deixa seduir pel prestigi, les multituds, els patrocinis o l'èxit, corre el risc de confondre el signe amb la realitat, el missatger amb el missatge. I també nosaltres podem convertir la crítica en un nou vedell d'or si oblidem que tota mirada és parcial.
Quan la fe adopta les mateixes lògiques de visibilitat, eficàcia i poder que el mercat, deixa de ser alternativa i esdevé funcional al sistema que diu qüestionar. S'ha explicat que prop del 80% del finançament de la visita provenia de recursos privats, entre els quals grans empreses de l'IBEX-35—energètiques, constructores, empreses tecnològiques i grans entitats financeres—, la majoria de les quals han estat reiteradament qüestionades pel seu paper en l'especulació financera, els impactes socials o el finançament en la indústria armamentística. Costa no pensar què n'hauria dit Arcadi Oliveres, que ens recordava que els diners no són mai neutrals.
Paradoxalment, Lleó XIV ens ha ofert un dels discursos socials més radicals dels darrers anys. Ha denunciat la idolatria del benefici, ha reclamat una economia al servei de la dignitat humana i ha insistit que "és molt important desenvolupar la capacitat d'estar en silenci", perquè quan escollim el silenci també decidim què deixem d'escoltar.
L'Evangeli no ens ensenya primer què hem de creure, sinó com habitar la realitat sense voler posseir-la. Potser per això les grans tradicions espirituals coincideixen a advertir-nos contra els ídols que fabriquem quan convertim el Misteri en propietat. El vedell d'or continua entre nosaltres cada vegada que convertim Déu en un instrument, la religió en identitat o el poder en benedicció.
Maria Mercader
Responsable d’Identitat i Pastoral de la Fundació Pere Tarrés
Temàtica
