MARIA MERCADER Caminar junts. Aquest és el títol de la Carta de Taizé 2024 que ha escrit el nou prior Fr. Matthew. Durant uns dies del mes de setembre un grup de persones de la Fundació Pere Tarrés hem pogut caminar i compartir conjuntament a la comunitat de Taizé. La carta es divideix en cinc eixos: escoltar, caminar, estar amb els altres, romandre amb Déu i romandre amb els altres, i caminar junts en el món d’avui. És des d’aquestes cinc perspectives des d’on enfocaré aquest escrit que intenta ser un resum vivencial d’aquests dies.
Escoltar. Escoltar-nos. Entre nosaltres i a nosaltres mateixes. Aquest va ser un dels punts de reflexió que vam posar en comú després de la lectura de Jn 11, 17-21. Observant l’actitud de Jesús se’ns desvetlla una nova mirada i manera d’entendre el món. Una escolta profunda i sense judici. Una escolta que permet interpretar els esdeveniments més enllà dels cànons culturals i prejudicis socials. Una escolta que ens fa estar atents a allò que ens envolta i que no es capfica cap allò que no podem controlar. Anar fent pràctica d’una escolta atenta entre nosaltres, que no es converteixi en dos monòlegs on cadascú pensa en què dirà sobre si mateix mentre escolta l’altre... una actitud que se’ns presenta com a repte personal i sobretot com a forma de vida.
Caminar. A la carta se’ns pregunta: “Quan caminem per la vida, som turistes o pelegrins? Viatgem només per observar des de fora o avancem moguts per una set interior que ens impulsa a anar endavant?”. També ens recorda que Jesús no va excloure ningú del camí. La missió sinodal que tenim com a Església ens ho recorda: caminar tots junts. Aquest és el nostre repte social i cristià. Com a Fundació Pere Tarrés treballem perquè sigui així. Acompanyar i educar en aquesta direcció, on ningú quedi al marge, on tothom se senti acollit sigui com sigui. Cal que com a Església fem també aquesta feina d’obertura, sensibilització i molta autocrítica.
Estar amb els altres. Passar uns dies a la comunitat de Taizé és gairebé sinònim d’estar amb altres. Un “altres” molt divers i heterogeni. Compartir reflexions en grup, netejar lavabos, cuinar o repartir el menjar són algunes de les formes en què acabes compartint amb algú que no coneixies fins aquell moment. L’esperit de Taizé fa que la gent es relacioni amb els altres des de la confiança i l’empatia. Pregar junts, fer silenci junts, cantar junts... aplana el camí cap a l’harmonia d’un fer que es converteix en servei i estima. Nosaltres, com a grup, tampoc ens coneixíem tots entre tots, però la dinàmica del compartir i acostar-se a l’altre fan que es generin nous vincles i aprenentatges.
Romandre amb Déu i romandre amb els altres. Sabem que una cosa de l’altra és inseparable. Des de Taizé se’ns convida a viure l’experiència de Déu en nosaltres i en els altres de forma conjunta. Jesús ens recorda que no estem separats del que anomenem “Déu”. Que tots el podem anomenar amb un mot de confiança com ho feia ell dient “pare”, cadascú des de la seva proximitat. Les paraules del Germà Roger, fundador de la comunitat de Taizé, sempre ressonen profundament i ens ajuden a comprendre la realitat profunda que som: “La confiança en Déu, la fe, és una realitat molt senzilla, tan senzilla que tots podríem acollir-la. No ho oblidis: Déu no s’imposa mai amb una voluntat amenaçadora. Crist no desitja mai l’angoixa per a ningú. Si per a tu, viure de Déu signifiqués tenir-li por: interroga’t. Déu només és amor. La voluntat del seu amor no és com una llei esculpida durament en taules de pedra. Per l’Esperit Sant ha estat gravada en el més íntim del cor humà.”
Caminar junts en el món d’avui. Podem començar per tenir en compte les nostres pròpies fragilitats i vulnerabilitats. Situar-nos en “l’agapé” del que parla Jesús. Un amor de baix cap a dalt. Un amor fraternal que no imposa, que acompanya i estima sense jutjar. En un altre passatge de l’Evangeli de Joan que vam llegir i reflexionar durant els dies a Taizé (Jn 21, 15-19) se’ns proposava aquesta mirada. Jesús pregunta tres vegades a Pere: “m’estimes?”. Jesús no reclama justificacions o recrimina l’actitud de Pere quan aquest el nega dies anteriors. Jesús busca estimar, estimar fins al final. Sabem que ens és fàcil perdonar, però l’Evangeli ens encoratja a seguir estimant, seguir endavant, tornant sempre a l’essencial. Les preguntes que ens formulem al món d’avui a vegades no cal que tinguin sempre respostes... Cal estimar també les preguntes com deia R.M. Rilke. Tornant al primer concepte, com millor escoltes, millor pots respondre. Però en cal paciència, temps, atenció i molta confiança.
Maria Mercader
Responsable d’Identitat i Pastoral de la Fundació Pere Tarrés
