La universitat, el temps i els horitzons

Parlar de la universitat obre ràpidament un important catàleg de qüestions, però totes i cadascuna tenen un rerefons comú que és la funció de la universitat en el segle XXI. Els implicats en aquest escenari sovint ens preguntem i, freqüentment ho fem, des de la perspectiva de la centralitat dels nostres estudiants com a raó de ser del nostre servei i funció. Dit d’una altra manera, ens interroguem sobre quina mena d’instrument ha de suposar la universitat per a ells. En el decurs dels anys he seleccionat algunes imatges —sempre amb la limitació que això comporta— per respondre a l’esmentada pregunta. M’agrada pensar la meva universitat com un «transatlàntic» per la seva magnitud, per la quantitat de persones implicades, per la idea d’afavorir un viatge molt important en la vida dels estudiants, pel símil de les diverses situacions de l’estat de la mar, per la velocitat de navegació idònia i constant, és a dir, ni excessivament ràpida ni lenta... També m’identifico amb la imatge d’un «avió» a partir d’un vol personal, però alhora compartit amb gent d’altres indrets cap a una nova realitat —en aquest cas, la professionalització i la maduresa— amb la mirada al món i a la realitat des d’una perspectiva global. L’avió em recorda dos moments no fàcils —l’enlairament i l’aterratge— analogia dels primers passos en la universitat i l’inici professional. Combrego amb la semblança d’un «parc eòlic» en el sentit que la universitat és un gran instrument transformador. En efecte, transforma —silenciosament i acumulativa— el coneixement en energia, és a dir, en competències professionals, projecte de vida, saviesa personal, etc.

Fa unes setmanes un grup de professors vam tenir l’oportunitat de visitar novament el monestir de Poblet i les explicacions de l’erudit i amable monjo que ens acompanyà em van suggerir una nova imatge. En efecte, la nostra universitat hauria de ser com la font del centre del claustre. Una font acollidora i orientadora. Amb un magnífic brollador i amb molts rajolins d’aigua al voltant de 360 graus. Un espai de transició ben obert als quatre costats del claustre —icona dels 4 punts cardinals—: el costat del necessari contacte i vincle amb el món —les portes, el celler...—; el costat de la necessària cura de la persona i el seu desenvolupament —el refetor, l’escriptori i la biblioteca...—; el costat de la relació amb la comunitat —la sala capitular—; el costat que mira l’església com a crida al creixement espiritual i vocacional. Sí, la universitat també ha d’obrir-se a aquests quatre horitzons! I una aigua per vivificar, per transformar, per apaivagar neguits i necessitats. Una font en un templet com a espai d’esguard convidant a contemplar, pensar i projectar, on el temps de la necessària maduració i progrés ha de ser una categoria fonamental.

Publicat a Catalunya cristiana, 28 de febrer de 2016, pàg. 17.