Joves, informació religiosa i formació

Queda clar que informació no és equivalent a formació. Però és evident que qualsevol procés seriós de formació implica una informació sòlida, actual i crítica. Sóc del parer que en contextos de formació dels joves convindria revisar la referència i el coneixement de l’actualitat religiosa. Massa vegades aquesta no existeix o és massa deficient i, en altres ocasions, es nodreix de les úniques aportacions dels mitjans generals. Fer una bona pedagogia de la informació religiosa o sobre el fet religiós és una aposta necessària i coherent en determinats entorns.

En concret, penso en tres importants escenaris.

a) Joves que participen en itineraris o processos de maduració de la fe -grups de revisió de vida, catecumenat, grups parroquials, moviments, associacions...-. El coneixement sistemàtic dels temes bàsics de la fe, l’experiència celebrativa, el sentit testimonial de la fe..., tenen en la informació religiosa i en els articles d’opinió un extraordinari complement per tota la seva aportació al coneixement de la realitat i a la descoberta d’un fenomen viu i actual. Efectivament, aquest col·lectiu habitualment ja té una “base” però aquesta pot tenir algunes limitacions. Una possible teorització, l’universalisme de la pròpia experiència o, simplement, el desconeixement de determinats fets o praxis. Aquestes limitacions, sovint quedaran interpel·lades per una informació sobre el fet religiós que ajudi a eixamplar la comprensió sempre complexa de l’experiència religiosa. L’esquema -ara ja clàssic- del veure, jutjar i actuar o l’estudi de continguts específics sobre la religió en general o la fe en particular, no poden viure d’esquena a la gran riquesa que suposa la lectura de la realitat. El creient ha de ser capaç de donar raó de la seva esperança. En una informació religiosa que ajudi a construir criteri, opinió, posicionament..., no només tenim una escola de diàleg sinó una escola d’aprenentatge del saber donar raó de les coses. Així, doncs, una valuosa aportació complementaria al procés de formació.

b) Un plantejament ben diferent correspon als joves universitaris. Aquí l´ús de la informació religiosa serveix com a plataforma, com a pista d’enlairament, suggeriment, canalització d’una inquietud o interès... Efectivament, com a norma general, els actuals universitaris arriben molt poc informats sobre el fet religiós i sovint amb força perjudicis. El problema, en realitat, més que les “dades” són els seus “pous” d’experiència i d’informació. Fins ara, el tema religiós emergia a classe per dues principals vies: qüestions espontànies en qualsevol matèria o des d’assignatures amb temari específic i matèries sobre el fenomen religiós o el cristianisme. Ja he comentat en altres ocasions -basat en meva experiència universitària amb una metodologia que ha incorporat el seminari i de tutoria- que l’entorn de Bolonya comportarà “sorpreses”. Efectivament, els joves no han renunciat a la inquietud per les qüestions al voltant del sentit de la vida, pels interrogants a partir de les experiències "frontera", o simplement, per la interpel·lació davant de testimonis de la fe. En un esquema tradicional de classe magistral molts universitaris s’han sentit “tallats” alhora de plantejar preguntes o opinar, però en canvi, es manifesten molt més oberts -molt més interpel·ladors- pel que fa al tema religiós, en petit grup. Sovint, més que preguntes teòriques són qüestions que deriven d’alguna cosa que han sentit o llegit d’un tema d’actualitat i sobre el qual volen dades i opinions. És aquí on la referència a una informació religiosa acurada o a uns articles d’opinió signats per persones d’una certa significació en el seu àmbit pot exercir un paper informativament “iniciàtic” però rellevant... Evidentment, això no serà suficient per a determinades matèries que també requereixen de la sistematització i del desenvolupament de les respectives competències pel que fa als procediments.

c) Finalment unes idees en relació a un tercer destinatari i context: els joves implicats en l’animació de l’educació en la fe. D’una banda són persones que han assumit la responsabilitat d’animació, de l’acompanyament o del testimoniatge. No és un temps fàcil per aquesta tasca. D’altra banda són creients -que com la resta- han de seguir creixent i madurant la pròpia fe. L’experiència de relació església-món comporta constantment un frec a frec amb pluralitat de fesomies resultants. En qualsevol cas, el Concili va consolidar un estil: el diàleg. L’animador en la fe, evidentment, ha de ser capaç de dialogar amb les persones -nens o altres joves- que es troben sota la seva responsabilitat pastoral. Però això no és suficient. Cal també generar -com a membre d’una determinada comunitat- un estil basat en un fecund col·loqui, acció i reacció, derivat de la tasca pròpia de l’església -l’evangelització-. A través de la informació religiosa i dels articles d’opinió l’animador/a participa i desenvolupa d’un estil coherent amb la tradició conciliar.

Dit això només s’escau -per part de tots- un major compromís en l’ús i la recomanació dels bons mitjans específics que aportin aquests tipus d’informacions i d'articles. Una tendència, doncs, vers una mena d’”edurelicomunicació” que disposa en els mitjans clàssics i en les noves tecnologies un gran potencial formatiu.