Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El Departament d’Educació ha donat a conèixer les dades del curs 2008-2009 sobre l’opció per cursar religió a l’escola. En base a aquesta informació, el mateix Departament preveu uns percentatges similars per al curs 2009-2010.

Veure AVUI  (28.09.2009) http://paper.avui.cat/societat/detail.php?id=175450. 

L’article referenciat aporta, entre les xifres més significatives, un 35,2% d’alumnes que el curs passat van demanar fer l’assignatura de religió en el total de centres públics i privats de Catalunya contemplant tots els nivells educatius no universitaris. A l’educació primària, un 30,1% a l’escola pública i un 75/% a la privada (concertada o no) del total; a l’ESO, un 8% als instituts públics i un 72,2% als centres privats; al batxillerat, un 1% i un 57% respectivament. A les escoles catalanes, la demanda de religió islàmica va suposar 1.402 sol·licituds (0,1%), un miler aproximadament per la confessió evangèlica i 292 per l’ensenyament del judaisme.

Aquestes dades podrien ser objecte de molts estudis comparatius, per exemple, amb la resta de les comunitats autònomes, el total de l’estat, altres països... També es podrien realitzar diferents tipus de creuaments: dades que aporta sistemàticament el Centre d’Estudis d’Opinió en el seu Baròmetre d’opinió pública sobre la identificació religiosa dels catalans, nombre de comunitats i de confessions presents al nostre país, etc... De tot això podríem treure un bon grapat de conclusions. Ara no és el cas.

Allò més evident és que ens hi trobem davant un profund desencontre entre el tractament de la religió a l’escola i el sistema educatiu. ¿És aquest desencontre un pur reflex d’allò que s’esdevé en la nostra societat “secularitzada”? ¿És aquest desencontre una manca d’encaix entre els diversos agents implicats en la construcció d’una “nova laïcitat”?  

Semblaria com si l’evident petjada del cristianisme en la nostra cultura, la capacitat d’atorgar sentit a la vida que aporten les religions, el clar increment per l’interès en relació a les qüestions lligades a l’espiritualitat, la normalitat -en parlar d’elements de religió- amb la qual ens hi trobem en molts museus o documentals televisius, el frapant pluralisme religiós del carrer..., per citar alguns exemples, quedessin força esvaïts en el marc de l'escola.  

Segurament ni la població catalana és tan diversa en criteris ideològics, educatius o religiosos per justificar el diferencial entre l’escola pública i la privada, ni s’explica massa clarament les enormes fractures en els percentatges de sol·licitud en els canvis d’etapes dels centres públics (30%, 8% i 1%), ni la presència de confessions -diverses a la catòlica- és tan minsa.

Sí, un desencontre entre religió i el sistema educatiu. Un desencontre bidireccional i fruit d’un llarg i complex procés. Un desencontre amb actors massa actius i d’altres massa passius. Un desencontre que no fa mal a una determinada comprensió de l’ensenyament, però un desencontre -que en un context de interculturalitat, de pluralisme religiós, de crisi de valors, de necessitat del sentit de la vida...- incideix negativament en la pretensió d’una educació integral.

Les diferents “campanyes” endegades pels col·lectius convençuts d’un necessari tractament de la religió a l’escola no han tingut massa conseqüències. Algunes campanyes han insistit en una millor presentació del producte o de l’oferta: explicar bé en què consisteix la classe de religió; què és i què no és; els seus objectius; el seu interès; la seva especificitat... Altres, han insistit en el coneixement i compliment de la normativa vigent: l’oferta en tots els centres i la garantia per poder exercir el dret a escollir aquesta opció; l’oferta de les quatre confessions amb acords amb l’Estat; el no “pagament” de cap quota acadèmica o psicològica pel fet de cursar l'ensenyament de la religió o les alternatives... Darrerament hem assistit a presentació per part de diferents col·lectius d’un model alternatiu consistent en una cultura religiosa per a tothom.

Aquestes xifres ens haurien de fer pensar en l’educació, els futurs ciutadans, el com s’ha de tractar la religió a l’escola, el servei que poden oferir les confessions hereves d’una tradició, experiència i vivència religiosa... 

 En el seu moment vaig elaborar una breu reflexió a ALOMA, Revista de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport-Blanqurena, núm. 17 (2005), 191-208, veure http://www.raco.cat/index.php/Aloma/article/view/99687/154449, on proposava un model no alternatiu a l’actual sinó integrador de les coses que es fan bé i que encara poden millorar. És a dir, un sistema educatiu que garanteixi per a tothom un coneixement bàsic de fet religiós, que garanteixi  -per aquell que ho demani- un coneixement intraconfessional i, finalment, que sensibilitzi en pro d’un diàleg interreligiós. En el marc d’autonomia dels centres i de la necessària flexibilitat del sistema educatiu no caldria que l’ordenació curricular fos la mateixa per l’escola privada i la pública. Allò més important fóra l’assoliment de les finalitats plantejades.