Per a què educar?

Fa unes dècades la UNESCO- va plantejar els quatre pilars de l’educació del segle XXI que van suposar una obertura molt innovadora i significativa respecte dels principals aprenentatges necessaris. En efecte, aprendre a conèixer, a fer, a viure junts i a ser. En una època en què l’educació viu importants transformacions i les gestiona a partir d’una cultura «re» —revisar, renovar, reinventar, repensar, reformar, rellegir, etc.— no podem oblidar-nos de posar sobre la taula la qüestió del «per a què educar?». En aquest sentit, m’ha semblat molt interessant un recent llibre del professor de Sociologia i Relacions Internacionals, Rafael Díaz-Salazar, Educación y cambio ecosocial. Del yo interior al activismo ciudadano.

De les moltes idees i pràctiques que proposa el llibre em quedaria amb quatre grans aportacions. La primera fa referència a una pregunta sobre la funció de l’educació: a qui ha de servir l’educació, Per a què educar? al mercat o al canvi ecosocial? És a dir, l’educació no pot simplement afavorir el desenvolupament de les persones per seguir «reproduint» aquest món que tenim i que no ens agrada sinó que ha d’afavorir la formació d’individus amb capacitat de transformació d’un nou entorn de convivència i sostenibilitat mundial. La segona de les idees clau suposa un pas endavant. Si optem per l’educació transformadora caldria repensar les finalitats de l’educació. En el llibre es proposen cinc àmbits finalístics: la formació de la personalitat integral; el descobriment del sentit de la vida, la vocació personal i el rol professional; l’aprendre a deliberar sobre el tipus de societat en què volem viure-hi i com participar-hi; el coneixement de les coses i de la realitat, en especial, l’autoaprenentatge de les diverses dimensions de l’ésser i dels diferents sabers, i el saber fer professional, l’adquisició de coneixements i competències per exercir la professió en la nostra societat i aspirar a transformar-la des de la nostra feina. La tercera proposta és la de disposar d’unes brúixoles per als laberints del segle XXI. Díaz-Salazar reivindica les savieses —articulacions cosmovisionals, ètiques, de vida interior i transformadores ben travades que són arts per viure amb sentit bé sigui en la perspectiva individual bé sigui comunitària— per garantir una veritable transició a una nova civilització.

Finalment, la descripció del moviment fonamental que necessita aquesta educació: cal un programa de vida que vagi des de l’educació del jo interior fins a l’activisme social. L’educació d’aquest jo interior i el seu flux són essencials. Certament, un llibre que no només parla de la importància de l’educació sinó de com plantejar-la si volem superar una ceguesa econòmica, social i ecològica.

Publicat a Catalunya cristiana, núm 1965 de 21 de maig de 2017, p. 14.