×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Fa pocs dies morí Joan Triadu.

Amb motiu del 60è aniversari de la institució es va publicar un número “especial aniversari” de La Revista de Blanquerna. La síntesi entre tradició i futur, llegat i projecció..., va suposar una bona ocasió per demanar algunes col·laboracions de referents molt significatius del nostre país sobre els 60 anys fent universitat i sobre l’esdevenidor d’algunes professions. En aquest context varem tenir el gran regal d’una breu narració de Joan TRIADÚ que donava resposta a la següent pregunta: Com han de ser els mestres del segle XXI?  

És un text curt però ple de constatacions de fondària assolides des de la seva reflexió i experiència. Un text entranyable i ple de saviesa. Un text que he llegit diversos cops a les meves classes amb estudiants de magisteri i ha suposat una bona interacció per a tothom. Una reflexió sobre com han de ser els mestres del segle XXI convé a tota la societat i, segons el meu paper, està pendent per a la majoria de les universitats. No voldria donar massa protagonisme a les meves paraules però d’aquesta aportació d’en TRIADÚ en destaco la comprensió de l’expressió cultura i d’allò que suposa un mestre amb cultura. I, evidentment, la descripció de “cultura general” en el marc professional del mestre. Remarco les referències de caire cristià que TRIADÚ introdueix amb tota normalitat en la seva narració com veritable exercici de diàleg entre la fe i la cultura. M’encanta la dialèctica causa-efecte entre l’ensenyar i el saber. M’apassiona l’aposta clara i contundent per l’amor i l’estimació en el context educatiu. També, la capacitat de fer memòria. Crec que és molt important per a un mestre. I m’aclapara la valentia quan ell escrivia en el seu diari: “La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes”. En moltes ocasions he pensat què volia dir cada paraula (nervi, cor, ànima) i si actualment arriben coses impalpables als nostres alumnes...
 
Ha mort un gran mestre i pedagog. Us deixo amb el seu text...     
 
        «El mestre (que és com dir la mestra) hauria de ser una persona de cultura. Tenir cultura és el resultat d’una propensió, potser innata, però, en general, adquirida, a interessar-se de debò en el conjunt de fets que Teilhard de Chardin anomenà “el fenomen humà”. De tanta matèria, i entre tot el que ens interessa, cal escollir i cal saber-ho fer. Així es construeix per a l’individu i, en aquest cas, per al mestre, la cultura.
 
          Quan defineixo el mestre com una persona de cultura, em refereixo a la seva disposició, sempre en actiu, per adquirir coneixements generals sobre qualsevol aspecte del saber humà i de fer l’esmentada adquisició sense pretendre aprofundir el tema i fins i tot mirant d’evitar l’aprofundiment; és a dir, l’abisme de l’especialització, obert, i l’avenç, a continuació, tancat, de l’erudició.
 
           És a dir, no hi ha mestre si no hi ha l’anomenada -amb un pleonasme, con diu Pere Lluís Font- cultura general. D’aparença, tots els mestres titulats en tenen, de cultura general, però cal que la tinguin dinàmica, renovada constantment i no estacionària, tranquil.la, un punt “superior”. Els mestres de debò i del segle XXI, si voleu, no han d’ensenyar perquè saben, sinó que han de saber perquè ensenyen.   
           
            Cal aclarir que cultura general no es refereix a cultura “rebaixada”, ja que comporta l’assoliment d’una actitud infinitament apta per a la coneixença suficient (no convé que sigui “notable” i encara menys “excel·lent”) dels grans espais del món de la cultura. El seu recorregut per aquests espais ha de ser estimulat per alguna cosa més que la curiositat (encara que ña curiositat sigui el tret de sortida) i un esforç tirant a menys que la sapiència, malgrat que la tingui present a l’horitzó, volgudament inabastable.
 
           Potser no caldria recordar que res no serveix de res sense estimar. Però l’amor és pacient, digué Sant Pau.
           
           Això darrer, estimar, em recorda el que vaig escriure quan feia de mestre (encara no ho era ben bé) en el meu diari personal, un vespre, després de corregir treballs, tot just enllestir un magre sopar. Era el tres de novembre de 1938, un dijous. Al cap de molts anys vaig retrobar aquest testimoni d’aquell temps funest, i s’escaigué que amb l’afegit dels diaris que vaig escriure durant els dos anys següents, va esdevenir la primera part, titulada ‘Diari d’un mestre adolescent’, del llibre Dies de memòria, que va aparèixer al cap de més de mig segle. Havia amagat tan bé aquells escrits de joventut i de rebel·lia que fins i tot els havia oblidat: “Quan sóc a l’escola treballant, a dins de la classe, sóc feliç” -escrivia-. “Sembla que una professió així ha d’omplir tota una vida al qui la sàpiga estimar. La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes. La classe és el resultat d’una col·laboració constant (...). Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants.”
 
           Això creia, pensava i sentia a disset anys i de cara al segle XXI, setanta anys després, penso el mateix.
 
           Perdoneu-me per haver-me citat.»      
 
Joan TRIADÚ, «Una persona de cultura»,
La Revista de Blanquerna 20 (2009), 15.